El desig i la dificultat
QUAN VAIG COMENÇAR AQUESTA COLUMNA Fora de classe, ara ja fa més d’un any, va haver-hi gent que em va comentar que potser era massa difícil. Que la gent no la podria llegir fàcilment. Jo no he sabut mai qui és la gent, precisament el concepte la gent indica que ens referim a conjunts de persones que no coneixem i que no sabem què poden i què no poden fer, de què són capaces i de què no. I l’objecció de la dificultat tampoc no l’he entesa mai. D’on ve la idea que la dificultat és excloent o fins i tot elitista?
La dificultat és l’esquer del desig. La complicació, en canvi, és la trampa del qui es vol poderós. Qui comparteix les seves dificultats posa l’altre al seu nivell i el fa entrar en un joc d’interlocució: anem a pensar això... junts. Qui vesteix el seu discurs o la seva obra o la seva vida de complicacions el que fa és declarar la seva superioritat i imposar-la com a inaccessible.
Per això no hem de confondre la dificultat amb la complicació ni admetre el xantatge de la facilitat com a únic lloc on trobar-nos. El que és important, per a mi, és fer possible l’aliança entre dificultat i simplicitat. Buscar aquell punt en què la claredat no ens fa les coses fàcils i en què la dificultat no ens complica la vida sinó que ens desperta l’anhel de portar-la més enllà. Contra el que diu el sentit comú, penso que l’exposició a la dificultat és igualitària perquè pressuposa la igualtat de les intel·ligències com a punt de partida de tota relació, ja sigui educativa, afectiva, estètica o política.
M’inquieta veure com fa un temps que s’està imposant un discurs cultural i educatiu que, des de la crítica a l’elitisme, rebutja la dificultat. És un discurs antiuniversitari, antiexperimental i antiavantguardista que es refugia en un concepte molt confús de cultura popular. En nom del poble, es confon la cultura del poble amb la cultura per al poble. En nom de posicions anticlassistes, es tornen a marcar els límits del que el poble, entenent “els de baix”, poden entendre, aprendre i consumir. Contra l’alta cultura, es condemna gran part de la població a quedar-ne exclosa. Paradoxalment, l’antielitisme es converteix en una nova forma d’elitisme.
El principi de la cultura és que no hi ha límits a l’accés a la cultura. Qualsevol ésser humà té capacitat per relacionar-se amb el coneixement, les sensacions, les idees i les propostes que han generat els altres éssers humans. Que són difícils? Despertaran i afinaran en nosaltres noves capacitats, noves sensibilitats i formes d’intel·ligència. La igualtat no és un resultat, és una premissa i té una sola consigna: comparteix el desig i no tractis mai l’altre d’idiota.
Així ho seguiré fent, si tot va bé, d’aquí unes setmanes, després d’una pausa d’estiu. No escriuré però seguiré coent dificultats per compartir, de nou, al setembre. Bon estiu.
