La fi de la docilitat
Resistència és desobediència a un sistema legal que converteix en norma la injustícia
EN PLE SEGLE XVI, UN JOVE ÉTIENNE DE LA BOÉTIE VA ESCRIURE un tractat sobre la servitud on es preguntava: per què obeïm si podríem no fer-ho? Quatre-cents anys després, un altre jove francès, Michel Foucault, va escriure un tractat sobre les formes de vigilància i captura a l’Europa moderna, i reprenia la pregunta: per què som tan dòcils si tenim cada dia més capacitats i aptituds?
Analitzant de manera molt tècnica les maneres com s’exerceix el poder a l’Europa dels segles XVII i XVIII, Foucault detecta un canvi en la manera d’aconseguir l’obediència dels individus: ja no es tracta de fer-los obedients, sinó de fer-los dòcils. La docilitat no és una obediència mecànica, com la del vassallatge o l’esclavitud, sinó una forma de domini que necessita potenciar les capacitats dels individus: és a dir, com més aptes, més dominats, com més capaços, més útils, com més potents, més eficients, i com més competents, més disponibles. ¿No és aquest un retrat de les nostres societats actuals?
Però també era Foucault qui deia que on hi ha poder hi ha resistència. Per això, la història de les societats modernes és també la del continu desplegament de formes d’insubordinació al poder de la docilitat. Com interrompre l’exercici d’un poder que no encadena sinó que redreça minuciosament tots i cada un dels comportaments de la vida?
Resistència és desobediència a un sistema legal que converteix en norma la injustícia i la violència en un monopoli. Ja sigui política, civil o penal, no tota legalitat és legítima ni bona ni justa. Com empènyer i trencar els seus límits? La tradició de la desobediència civil no ha deixat de fer-ho, a tots els indrets del món.
Resistència és també boicot i sabotatge, interrupció de la circulació de mercaderies, de formes de consum i de treball que organitzen el dia a dia de la docilitat laboral i econòmica que marca la pauta de la vida quotidiana.
Resistència és insubmissió. La insubmissió és una forma de desobediència que no només desautoritza una llei sinó que no acata una ordre d’incorporació, ja sigui a l’exèrcit o a qualsevol altre cos col·lectiu organitzat jeràrquicament, avui moltes corporacions i grans empreses.
Resistència és així, també, deserció i fuga. Un no que obre un sí, un pas al costat que descobreix una terra al marge. El poder de la deserció és desocupar els llocs assignats, fins i tot els llocs de poder, per crear-ne d’altres de manera autònoma i sempre inacabada.
Resistència, finalment, és desafiament. Contra la docilitat, personal i col·lectiva, la vida com a desafiament permanent que s’alça, dreta, contra les humiliacions de la dominació, vingui d’on vingui.
Avui, 9-N, un gest col·lectiu desobedient marca el calendari. I demà, com ahir, el calendari resistent de cada un de nosaltres seguirà marcat en vermell. Catalans, no catalans i qui sigui, un esforç més!
