El referèndum final: la finestra per a l’acord

La situació actual de Catalunya en relació a Espanya emana de pecats polítics d’acció, però en molta mesura d’omissió, que han tingut lloc durant dècades.

El xoc constitucional de l’Estatut del 2006 va esdevenir-se per l’absència d’una reforma de la Constitució del 1978 que oferís a Catalunya, en el seu moment, un avenç en l’autogovern.

Amb una gran majoria, la Constitució espanyola del 1978 tancava el llarg franquisme i obria el període de l’Espanya democràtica, reformista i autonòmica. A Catalunya la participació en el referèndum constitucional va ser del 68% i el vot favorable del 90%.

L’Estatut de Sau donava lloc a l’autogovern, després del retorn del president Tarradellas de l’exili i del seu govern provisional, fruit de moltes lluites i de l’acord amb el president Suárez. El referèndum del 1979 sobre l’Estatut va tenir una participació del 59,7%, un 88% dels quals van votar .

A Catalunya, passades gairebé dues dècades i un cop consolidats la democràcia, les reformes i un fort municipalisme, les eleccions autonòmiques del 1995 van fer palesa la necessitat d’assolir més autogovern. El PSC, amb Joaquim Nadal com a candidat a president de la Generalitat, va proposar un encaix federal de Catalunya a Espanya i una revisió del finançament que s’acostés a les xifres 50-25-25 (Estat-Generalitat-ajuntaments).

Sense resposta dels partits i institucions d’àmbit espanyol, Pasqual Maragall va començar a reclamar ja el 1999 un reforma constitucional federal amb un nou marc estatutari, mentre en paral·lel s’iniciava l’etapa més recentralitzadora de la presidència d’Aznar (2000-2004).

Però no va ser fins al 2006 que es va aprovar el nou Estatut, i el referèndum que es va fer va tenir una participació d’un 48,8% i un 73,2% de . El camí per arribar-hi —massa llarg—, juntament amb la retallada del text que havia sortit del Parlament, les dificultats per pactar el finançament, la crisi socioeconòmica i finalment el xoc constitucional de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, posaven la llavor del creixement de l’independentisme a Catalunya.

Passem així de la minoria independentista a la majoria sobiranista que recupera el vell anhel del dret dels pobles a l’autodeterminació (inclòs en el pacte de l’abril del 1977 del socialisme català i l’espanyol) i que protagonitza grans mobilitzacions per reclamar el dret a decidir. Les eleccions del 2012 van donar com a resultat una àmplia majoria parlamentària (PSC inclòs) i social (Pacte pel Dret a Decidir) que reclamava un referèndum com el d’Escòcia o els del Quebec. Molts anhelaven una Espanya com el Canadà o el Regne Unit.

La resposta negativa, continuada, els pecats per omissió política i la banalització del fenomen van crear nous independentistes, de dretes i d’esquerres, per convicció o per defecte, funcionals o instrumentals, dels que són independentistes i dels que ho estan. Una majoria que proposa una Catalunya estat dins d’Europa. D’aquesta manera es va arribar a les eleccions del 27-S, després d’un procés participatiu fet i imputat, de la judicialització de la política, i d’uns comicis amb una participació d’un 75% que donen com a resultat un 48% de vots (2 milions) a favor de la Catalunya independent, un 39% en contra i un 11% a favor de fer un referèndum d’autodeterminació.

La legislatura ha començat i el Parlament s’ha constituït amb una majoria sobiranista clara (83 diputats, 72 dels quals independentistes), que ha de formar, de manera imminent, un govern estable que compleixi el mandat democràtic. Ens urgeix un govern sòlid, aterrat al present, que busqui solucions a la pobresa i a la precarietat i que construeixi un model de desenvolupament socioeconòmic sostenible que minimitzi les desigualtats. Cal desenvolupar la mirada sobre el 2015 i la projecció de la Catalunya del 2025. Ni ells, ni elles ni Catalunya no podem esperar. Cal ambició i responsabilitat, i no es pot dissociar mai l’eix nacional del social; si no, la Catalunya estat perd, per a mi, tot el sentit de lluita.

Aquest resultat legitima l’inici d’un procés constituent que haurà de ratificar-se en un referèndum final que compti els vots binàriament. Com deia la CUP, no podem fer una declaració unilateral d’independència perquè no hi ha més d’un 50% dels vots a favor, però sí que hi ha una majoria en escons que ens permet iniciar el procés.

Cal fer compatible el mandat democràtic de les urnes amb la seguretat jurídica i la necessitat final de fer un referèndum en un termini màxim de dos anys. Hem de fer-ho junts tots els sobiranistes sense foragitar mai el diàleg.

El referèndum final constituent a Catalunya ¿pot ser la finestra d’oportunitat per a un acord de les forces sobiranistes —JxSí, la CUP i CSQP— de cara a les eleccions del 20 desembre i al període posterior? Si hi ha unitat i solvència del sobiranisme, pot succeir. Podem reclamar que la Constitució sigui la solució i no la llosa per a la ratificació de la sobirania de Catalunya. Podem i volem, junts i a través del diàleg amb les institucions espanyoles, europees i internacionals, arribar al punt de trobada mitjançant la ratificació referendària final, una resposta política que requereix lideratges estadistes.