31/01/2011

Tisorada al Parlament

3 min

La retallada pressupostària del govern bipartit ha acabat amb uns quants alts càrrecs del Govern i alguns organismes governamentals que segurament eren prescindibles. Res a dir, al contrari; la primera obligació dels governants és gestionar els diners públics com si fossin propis, amb austeritat i rigor, i això passa per simplificar i reduir l'estructura política del Govern.

Però la línia divisòria entre la voluntat real de retallar el que és superflu i la temptació de fer una simple ostentació pública d'austeritat és massa fina. Què és superflu? Fins on s'ha d'aplicar una retallada que pot denigrar les nostres institucions? És legítim buscar l'impacte propagandístic de les retallades?

Sóc conscient que, en aquest context, és inapropiat qüestionar la retallada pressupostària però, francament, em sembla un error que s'hagi retallat encara més el pressupost del Parlament de Catalunya. I no em refereixo pas a la xocolata del lloro dels cotxes oficials, sinó a tot el que pot afectar la feina que fa la institució, la seva projecció internacional i la imatge pública. El Parlament no és un departament més de la Generalitat. És la màxima institució del país. I en una nació sense estat com la nostra, el Parlament hauria de ser intocable, inqüestionable; la nostra estructura d'autogovern ja és prou fràgil. Aplicar-hi una retallada com si fos un departament més del Govern pot posar en qüestió la dignitat de la feina que ha fet fins ara i limitar la feina que podria fer en el futur.

És evident que el Parlament, com el Govern, també s'ha d'estrènyer el cinturó. Ja ho ha estat fent fins ara: els darrers tres anys ha reduït el pressupost i per això la presidenta Núria de Gispert pot anunciar ara que retornarà sis milions d'euros del seu pressupost al Govern; perquè els darrers anys ja s'han fet polítiques d'estalvi. Calia reduir-lo encara més? Més enllà de la contenció de la despesa ordinària, que aplaudeixo, la presidenta De Gispert ha anunciat una retallada preocupant: la que fa referència als viatges institucionals. No entenc com es pot aplaudir aquesta mesura, i menys des de posicions de defensa del país. Catalunya necessita una presidenta del Parlament que viatgi tant com pugui, que expliqui al món la causa catalana, que busqui aliances amb governs i Parlaments d'altres països, que ajudi els nostres emprenedors a descobrir nous mercats, que prengui exemple del que fan a fora, que reclami tenir veu pròpia a les institucions europees i que ho reclami no pas des del Parc de la Ciutadella sinó allà on es prenen aquestes decisions. La projecció internacional és una funció molt important del Parlament. Després de més de trenta anys de democràcia i unes quantes campanyes fallides, la societat catalana ja hem entès que la pedagogia no s'ha de fer ni als de casa ni als veïns espanyols, sinó a fora.

Em jugo el que sigui que d'aquí a uns quant anys al president Benach, amb la perspectiva del temps, se li valoraran principalment dues coses: haver convertit el Parlament de Catalunya en un model pioner i referent de la política 2.0 i, sobretot, haver estat capaç de teixir les complicitats internacionals que va teixir, sobretot en la seva etapa com a president de les Assemblees Legislatives Regionals de la UE.

Ja n'hi ha prou de la cançoneta que els dirigents no han de viatjar perquè gasten diners públics. Justament perquè Carod-Rovira, Bargalló, Mascarell, Tresserras, Huguet, Serna, Benach i Montilla van viatjar, vam aconseguir la Fira de Frankfurt, la Biennal de Venècia, l'Expolangues de París, contactes empresarials per als nostres emprenedors, aliances comercials i els castellers Patrimoni de la Humanitat. Espero que Mas, Villatoro, Ortega i De Gispert viatgin tant com puguin, tant com ho han fet els seus predecessors seguint l'exemple del president Pujol: amb sentit d'estat. I que no actuïn pendents de la crítica fàcil, perquè els que ataquen que el president del Parlament viatgi o que el govern de la Generalitat tingui una política d'exteriors potent són els que no creuen que de debò siguem una nació, els que ja se senten representats pel ministro de Asuntos Exteriores o pels responsables de les desenes de seus de l'Institut Cervantes on, per cert, el plurilingüisme que suposadament havia de defensar Zapatero brilla per la seva absència. Els que ara aplaudeixen la retallada del pressupost del Parlament en viatges no es pregunten quant valen les desenes de luxoses ambaixades que l'Estat espanyol té repartides per tot el món i que paguem tots els contribuents.

El Parlament, com totes les institucions democràtiques del món, té una litúrgia i unes funcions que ha d'exercir. I la representació internacional forma part d'aquesta litúrgia. Retallada del pressupost ordinari? D'acord. Reducció del nombre de cotxes oficials? Molt d'acord. La pregunta és: I per què la presidenta De Gispert ha optat fins ara per el que és més vistós (cotxes, viatges, personal) i, en canvi, de moment ningú no ha parlat de retallar la subvenció als grups parlamentaris?

stats