Adeu a l’ascensor social

El terme ascensor social designa col·loquialment un fet, la mobilitat social, molt important en una societat, perquè ens dona una bona mesura de dues coses fonamentals: d’una banda, ens diu si hi ha o no progrés econòmic i, de l’altra, ens parla de la qualitat de la democràcia. I, a més, ens dona una certa mesura del grau de cohesió que pot aconseguir una societat.

La mobilitat social pot ser ascendent o descendent: quan és ascendent, ens diu que almenys una part de les persones joves han assolit una situació econòmica millor que la de seva família d’origen; quan és descendent, està passant el contrari. Però hi ha causes diferents que provoquen aquesta mobilitat, i això fa que les seves modalitats també siguin diverses.

Hi ha, sobretot, dos tipus de causes. Les causes econòmiques es donen quan hi ha expansió o contracció del sistema productiu: si creixen els llocs de treball de nivell alt i mitjà, es creen oportunitats de mobilitat ascendent, perquè encara que moltes de les feines bones siguin ocupades pels fills i filles de les famílies benestants, en poden quedar unes quantes per a persones que procedeixen de nivells socials més baixos. Així, aquestes persones viuran millor que les seves famílies d’origen, i consideraran que es tracta d’una societat equitativa.

Hi ha altres situacions, però, en què no creix l’ocupació qualificada, i, tanmateix, es pot produir mobilitat ascendent. Són aquelles en què la democràcia ofereix realment igualtat d’oportunitats per a tothom; això significa que les persones, tant si han nascut en una família pobra com en una família rica, tenen possibilitats similars d’arribar a situar-se en nivells alts de la piràmide ocupacional. És a dir, que la seva posició a la vida pot ser idèntica, perquè la societat els ha donat mitjans similars per progressar. Dit d’una altra manera: en una democràcia de gran qualitat, les posicions socials altes no s’hereten, o s’hereten menys que en altres societats en les quals la família on has nascut ho marca tot. De manera que, encara que no augmentin les ocupacions d’alt nivell, hi haurà mobilitat ascendent de les millors persones procedents de les capes populars, però compensada per una mobilitat descendent dels nascuts en capes altes que, per les raons que sigui, tenen menys capacitats.

L’OCDE acaba de publicar un estudi en què compara la mobilitat en diversos països. Males notícies, com no podia ser d’una altra manera, especialment per a Espanya. Si a partir dels anys 60 es va produir un procés d’ascens social important, en els darrers anys això s’ha aturat, i fins i tot s’ha començat a produir mobilitat descendent. Es tracta d’un fenomen bastant generalitzat, però que en el nostre cas adquireix unes dimensions especialment greus. I, com es podia preveure, aquest descens afecta sobretot els sectors més febles, les posicions laborals i socials dels quals es van distanciant de les de les capes altes de la societat.

L’estudi de l’OCDE atribueix aquest descens a Espanya al fracàs escolar, molt vinculat a l’origen social dels individus. Un 19,9% d’abandonament escolar l’any 2015, un abandonament que es produeix sobretot entre les capes més pobres de la societat. Sovint s’atribueix l’existència de mobilitat ascendent a l’escolarització, i sens dubte hi ha una relació, però no estic gaire d’acord que en sigui la causa principal. Passa, però, que és més fàcil atribuir el descens social als individus, com si es tractés d’un fracàs personal, que no mirar quins són els factors col·lectius que el provoquen. Dobles, en el nostre cas: en els darrers anys no hi hagut expansió econòmica ni ampliació important dels llocs de treball d’alt nivell. Per quina raó? Per falta de gent preparada? Queda clar que no: tenim una munió de gent jove sortida de les universitats que ha d’emigrar per trobar feines on puguin utilitzar els seus coneixements. Un dels problemes urgents d’aquest moment és com augmentar la retenció de talent. No és, doncs, a causa del nivell educatiu baix que s’ha acabat la mobilitat ascendent, sinó a la inversa: l’augment de persones amb educació superior no ha estat acompanyat de l’augment paral·lel d’ocupacions adequades.

Tampoc la nostra democràcia afavoreix una mobilitat per intercanvi de posicions; ans al contrari, propicia que a cada generació es reprodueixin les posicions de la generació anterior: gairebé el 70% dels fills i filles de les capes altes tenen estudis superiors, mentre que només el 22% dels originaris de les capes baixes assoleixen aquests nivells. ¿Mandra, falta d’estímuls, desinterès? Res d’això: un conjunt complex de causes, que van des dels preus de l’accés a la universitat fins a l’evidència que el valor d’un títol universitari és ara escàs si no va acompanyat d’un sistema de relacions familiars que ajudin a trobar el lloc de treball en què aquest títol pot ser valorat.

Quan l’ascensor funciona bé, i funciona cap amunt, la cohesió social millora en tots els aspectes perquè una majoria té confiança en la societat i en l’esforç, i troba just, o bastant just, que hi hagi diferències de riquesa importants, perquè pensa que unes persones aporten més que unes altres. A Catalunya, aquest ha estat un factor formidable de cohesió entre població nativa i forana. Però aquest temps s’ha acabat, i aquest és un dels fenòmens que atien conflictes i ruptures. ¿Recosir la societat catalana? No tot passa per les opinions polítiques: tornar a posar en marxa la mobilitat ascendent seria un bon començament.