Carta als Reis, amb retard

Benvolguts Reis: us escric a vosaltres que sou màgics –encara que una mica tard– perquè altrament espero poc dels reis reials i reals. Pertanyo a un país que va perdre els reis propis cap al segle XV i té poca simpatia per les reialeses; sobretot perquè ha experimentat llargament que les peticions populars no reben gaires respostes satisfactòries, així que les cartes als reis només se us poden fer a vosaltres, tot i saber que la màgia és incerta i que feu el que podeu, però el vostre poder mai no arriba tan lluny com voldríem.

I amb tot, us escric, perquè en aquest any 2018 Catalunya necessita moltes coses, i les necessita amb urgència. No us demanaré la independència perquè sospito que és una de les coses que ara ni amb la màgia més forta podeu aconseguir. Us demanaré, en canvi, que desviem per una estona la mirada de les fites estrictament polítiques per intentar concentrar-nos en altres qüestions de la vida col·lectiva que en aquests anys de febre política han estat bastant oblidades i menystingudes, però que són tant o més fonamentals. Com diu Josep Fontana, un dels nostres savis indispensables, “el canvi de les formes de societat és molt més llarg, parcial i matisat del que pensem, i cal enllaçar els ritmes més lents de les transformacions socials i culturals de fons amb els més ràpids, però sovint menys significatius, que apareixen en la política i en el terreny legal”. És a dir, queda clar que necessitem canvis, però potser cal començar pels reptes profunds que tenim en l’àmbit social, i així algun dia arribaran també els canvis polítics.

Us parlaré del que em sembla més urgent, partint d’un parell de mètodes poc acadèmics però que em serveixen per conèixer moltes coses de la nostra convivència: escoltar i mirar. Us podria donar xifres, certament: són esfereïdores, però ja no en fem gaire cas. En tinc prou sabent que al barri més ric de Barcelona les persones tenen una esperança de vida d’11 anys més que al més pobre. D’això en diem igualtat? ¿No és aquest el problema més urgent a resoldre?

El meu primer indicador ve d’alguna nit d’insomni. Cal escoltar alguna vegada aquests programes nocturns en què la gent, quan ja no pot més, desgrana el seu dolor en la foscor i en l’anonimat. Habitualment l’angoixa que s’expressa prové de tres causes. La primera és la manca de recursos, de feina, de casa, que suposa sovint perdre la parella, les criatures, les amistats. És un dolor somort, el dels que gairebé han perdut l’esma, dels vençuts, ja sense força per plantar cara. El problema que sol aparèixer en segon lloc és més agut, i ve dels joves abocats a la droga i les famílies que no aconsegueixen rescatar-los. El tercer: els maltractaments masclistes, aquesta destrucció lenta i sòrdida a què es veuen sotmeses tantes dones i que provoca, en la solitud de la nit, els plors més desolats i tristos que es poden sentir. Patiments, tots, que necessiten canvis socials, tot i que es presentin com a problemes individuals.

Massa coses a demanar per a una carta als Reis; em concentraré en la primera, a veure què hi podeu fer. La pobresa, la manca de recursos. Som en un món on uns quants són cada vegada més rics i moltíssims cada vegada més pobres. Anem cap a una societat dual, model que implica molts problemes, falta de cohesió, conflictes, violència, manca d’esperança en el futur. També a Catalunya. Dit així sona com una cançó coneguda, de la qual ja gairebé ningú no fa cas: són notícies de tele, que mirem amb desgana. Utilitzo el segon mètode: mirar al meu voltant. El que m’impressiona i em fa una pena immensa és veure com es multipliquen les persones sense sostre; a Barcelona -i imagino que arreu de Catalunya- sembla que s’hagin triplicat des de l’estiu; en veig cada vegada més al brancal de les oficines bancàries -sovint ja ni tan sols dins-. Persones febles, estirades en jaços miserables o assegudes amb la mirada perduda, sense ni capacitat de demanar. No parlo de les xarxes de captaires professionals, sinó de la munió de desvalguts reals amb els quals convivim sense veure’ls, perquè hem fabricat una coartada: “Segurament s’ho deuen haver buscat”. El pensament neoliberal ens ha fet la feina: cadascú té el que ha merescut. Fals: quan alguna vegada els escoltem, són persones com tu i com jo, que, simplement, un dia van caure del tren en què encara viatgem nosaltres; pensem que hi ha una xarxa de seguretat, que per això paguem impostos; però ells són la prova que no és així. La seva presència hauria d’avergonyir-nos i esverar-nos, perquè demà podem ser nosaltres els desemparats del carrer.

Em direu que no cal màgia, que tot això ho han de resoldre les institucions, les autoritats. Teniu raó, però les nostres tenen altra feina. Per què no s’ha aplicat la llei de barris, per exemple, una bona eina contra la desigualtat? El pla es va iniciar l’any 2004 amb la col·laboració entre la Generalitat i els ajuntaments, i es proposava una intervenció integral als barris més deteriorats de Catalunya. La disminució de la desigualtat es va produir, als anys vuitanta i noranta, en gran part per la intervenció i millora als barris més pobres. Per quina raó el pla va ser aturat per la Generalitat el 2011 i no s’ha reprès, i s’ha deixat sols els ajuntaments? De què serveixen els Parlaments, si després les lleis queden en lletra morta?

Sé molt bé que els vostres camells no poden dur-nos les solucions que tanta falta ens fan. Que ens portin, almenys, les autoritats disposades a resoldre aquests problemes, i les eines adequades per demanar comptes col·lectivament del que fan amb els recursos que els confiem.

Etiquetes