Incertes seguretats

La tragèdia dels Alps, tan present aquests dies, posa en relleu alguns trets relatius a la manera com concebem ara la vida i la seguretat. El fet és colpidor, i més encara en saber que pot ser a causa d’una fallada humana i organitzativa: ¿com pot ser que una companyia aèria ignori les malalties dels seus pilots o perdi els seus avisos mèdics? De cop les precaucions i mesures en què confiem s’ensorren, i ens mostren que les nostres vides pengen d’un fil. I aquesta veritat adquireix tocs d’escàndol, de fet intolerable al qual cal trobar una explicació.

Per quina raó, si no, una notícia com aquesta és manté en portada durant una setmana, en aquesta societat en què les informacions són de consum immediat i desapareixen de seguida? Podríem pensar que és la mort sobtada de 150 persones el que li dóna una dimensió especial, però queda clar que no és això. Cada dia les televisions ens aboquen dotzenes de morts a Síria, al Iemen, a Tunis, arreu, depenent del moment. La mort humana prematura i evitable ens sol commoure durant el temps d’un sospir. Es pot dir que no ens afecta perquè succeeix lluny, en països dissortats que no han evolucionat prou. Però no, no és això. Prop de nosaltres hi ha morts per violència de gènere, per accidents de trànsit -36 ja a Catalunya, aquest any-, i tampoc no en fem un dol col·lectiu. Per què, en un cas com el de Germanwings, la reacció és molt més profunda, per què es mobilitzen els líders polítics, fem minuts de silenci, suspenem actes, per què, entre tantes morts absurdes, ens recordarem d’aquestes precisament?

La resposta, al meu entendre, s’ha de buscar en el nostre concepte del dret a la vida. Per a les societats religioses, la vida és un do de Déu, un regal: el dóna i el pren quan vol, i no s’hi pot fer res. Alhora, hi ha alguna forma de vida futura, de manera que morir no és tan greu, és una transició potser alliberadora. Aquesta concepció té moltes febleses, però dos grans avantatges: morir és només canviar de forma de vida i, alhora, continuar vivint no depèn de nosaltres, no és la nostra responsabilitat. En les societats laiques com la nostra, en canvi, les creences són diferents. La continuïtat posterior a la mort es presenta dubtosa: tenim el que tenim i cal defensar-ho ara. I això sí que depèn de nosaltres: cada vegada és més forta la responsabilitat que assumim respecte a la nostra salut, el nostre benestar, la nostra felicitat. I cada vegada necessitem tenir un control més gran dels perills, del que mengem, del que respirem, d’on ens enfilem. Perquè viure ja no és percebut com un do de Déu, sinó com el fruit d’un atzar que, una vegada s’ha produït, es converteix en un dret: un dret que algú ens ha de garantir, i el compliment del qual podem exigir.

Tendim a pensar que com més tecnificat és un àmbit de la societat, més segur. Que només es posarà a la venda un medicament o un aliment si s’han fet totes les proves prèvies per demostrar la seva fiabilitat; que abans que sortim a la carretera se’ls ha retirat el carnet de conduir a tots els beguts, els imprudents i els ximples; que les sortides d’incendis condueixen a llocs segurs; que les tempestes estan controlades, i cada peça d’avió ha estat examinada de dalt a baix abans que s’enlairi. ¿Es tracta de confiança en l’harmonia de l’Univers? No, més aviat en la creença que hi ha uns poders públics que estableixen controls exhaustius i unes empreses privades que els compleixen al 100%. Si no fos així viuríem en el pànic més absolut.

L’accident dels Alps posa al descobert la fal·làcia d’aquestes creences, i per això ens trasbalsa tant. Queda clar que els controls formen una xarxa de malla cada vegada més espessa, però encara plena de forats. I aquesta constatació posa al descobert la feblesa de les nostres seguretats. I ens cal buscar raons, responsables, perquè no solament han mort 150 persones; també ha quedat malmesa la nostra confiança en les companyies potents i fins i tot en els governs. En definitiva, en la nostra manera de viure, que ens fa confiar en unes certeses sotmeses a uns atzars incontrolables.

¿Vivim realment en una societat del risc, com deia Ulrich Beck? És evident: viure comporta risc, i sempre acaba malament. Però posats a comparar, el risc ha anat disminuint: l’esperança de vida de la població catalana era, fa un segle i mig, inferior als 39 anys; avui se situa per damunt dels 80. Els déus mataven més de pressa; afinar previsions i controls, exigir-ne més encara, és la nostra única manera de continuar creient que manem en el nostre destí, perquè, abandonats els déus, són l’única garantia possible del nostre dret a la vida.