L’Espanya que estimo

D’una manera creixent, els referents culturals de cada generació són, no solament diversos, sinó sovint divergents. L’explicació és prou evident: l’allau d’informació i la fascinació pel canvi que caracteritzen les nostres societats fan que cada pocs anys es renovin les referències, els símbols, les icones, i amb ells les percepcions de les coses i les emocions que ens inspiren. Allò que fou una veritat, una vivència, per a una generació, sovint resulta incomprensible o banal per a la següent. O fins i tot li pot semblar un despropòsit.

Per a la meva generació, nascuda a Catalunya als anys quaranta, la percepció d’Espanya era ben diferent de la que tenen les generacions crescudes ja en l’etapa democràtica. Hi havia una imatge terrible, el franquisme, d’on provenien tots els mals. No era una idea abstracta, sinó molt concreta: la intolerància, el menyspreu, la prepotència, la por, una religió fosca sembrant pecats, la censura, la gana, el castellà obligatori... I la tristesa. Una tristesa fonda que percebíem les criatures i que, de mica en mica, anava prenent forma fins a ser part de nosaltres. La tristesa i la nostàlgia pel que va poder ser i no fou, i la immensa pena per tots aquells que ho havien intentat fins al final i havien estat aniquilats pel feixisme.

Al costat de la imatge terrible, n’hi havia una de lluminosa, que va anar sorgint a mesura que vam créixer, que vam llegir. L’Espanya que vam aprendre a estimar no era la feixista, sinó justament la seva antagonista, que, malauradament, havia estat la dels perdedors. Era la de la força i la revolta que ens descobrien els poemes de Miguel Hernández, mort a la presó; era la del lirisme de Lorca, amb les seves llunes emmidonades i els seus negres tricornis, assassinat l’any 36; era la de la tendresa i la lucidesa de Machado, mort a l’exili; i era la de la gent de la Segona República, obrint els camins de la llibertat, del vot per a les dones, de l’educació per a tothom, dels Estatuts d’Autonomia per garantir una Espanya plural.

I, més enllà dels poetes i dels polítics, era l’Espanya dels humils, dels que treballaven de sol a sol, dels que no tenien res i havien estat capaços de voler-ho tot, de lluitar per la igualtat, per la cultura, per la dignitat. Dels que havien sofert sota les bombes de Guernica, o havien estat torturats en les places de bous andaluses, o havien defensat Madrid fins al final. Aquests eren els nostres herois, els nostres germans espanyols, juntament amb els poetes i polítics catalans i els nostres combatents i les nostres víctimes. Tots ells i elles vençuts, tots ells i elles reclamant que no els oblidéssim i seguíssim el combat per una altra Catalunya, per una altra Espanya.

La part d’aquest combat que li va tocar a la meva generació la vam fer colze a colze amb la gent d’Espanya, tan ferida pel franquisme com nosaltres, o potser més i tot. Junts ens vam emocionar amb Raimon i Lluís Llach, amb Labordeta i Paco Ibáñez. I això va crear complicitats i llaços profunds. Evidentment, l’Estat de les autonomies se’ns quedava curt, però en aquelles circumstàncies era un gran avanç, que ho deixava tot obert, esperant temps més propicis. Contra el que s’ha dit després, sempre he considerat que aquell invent va ser una gran solució, en aquell moment, i algun dirigent dels que ara bescanten Catalunya m’ha confessat que va ser un miracle per al seu país, que van aconseguir allò que mai no havien tingut. Per a nosaltres, el pacte no era prou bo, però alhora, pel fet de ser comú, quedava relativament protegit. Probablement si hagués estat fet a la nostra mida els intents de retallada s’haurien produït molt més aviat. Tal com va anar llavors, tothom hi va guanyar, encara que el guany quedés per sota del que havíem volgut.

Després, amb la democràcia, molts canvis. Hem superat aquella pobresa, ens hem tornat arrogants. Allà i aquí. Ja no sentim la veu dels poetes, sinó de tertulians cridaners que ens enfronten enlloc d’apropar-nos. Ja no sentim el clam per la llibertat i la justícia, sinó l’aspror del rancor i de la desqualificació. La feina que secularment va fer Catalunya, la d’acollida de tanta gent, la d’estirar cap a la modernitat des d’una cantonada i sense estat propi, ha deixat d’interessar-nos, als uns i als altres. Nosaltres n’estem farts, ells consideren que ja ho són, de moderns. Les generacions joves, allà i aquí, ja no tenen res a compartir: han crescut en la competitivitat, s’emocionen en anglès, els seus referents són uns altres. La complicitat en l’esforç per millorar el país, per sortir d’aquest alè de caciquisme i crosta que segueix encastat a la terra, s’ha trencat. Espanya pensa en Catalunya com la gallina dels ous d’or; vol els ous, però no li agrada la gallina. Catalunya veu Espanya com un monstre opressor que li xucla l’energia. Cap d’elles té projecte per a l’altra en el moment en què la globalització ho engoleix tot.

Segueixo estimant amb molta pena l’Espanya que no se’n surt, sotmesa a la prepotència, la corrupció i la violència; algunes veus malden, coratjosament, per refer ponts: són ràpidament escarnides. Plantar cara a l’Espanya autoritària, imaginar un futur obert, plural, solidari, sembla gairebé impossible ara mateix, quan ja ni tan sols Catalunya està disposada a apostar per aquest futur fratern.

Etiquetes