05/09/2015

L’educació a la Catalunya de demà

3 min
L’educació a la Catalunya de demà

Uns companys m’han convidat aquests dies a debatre sobre l’educació a la nova Catalunya. Em sembla una idea excel·lent: moltes coses han quedat obsoletes en la nostra educació i cal aprofitar la conjuntura d’un país que es posa a pensar i que vol agafar les regnes del seu futur, projectant tota aquesta energia cap a una societat innovadora i cap a una educació que respongui a les necessitats actuals, i no al conjunt d’interessos sovint poc confessables que han presidit les reformes dels darrers anys. Perquè, en efecte, d’aquí poc s’inicia un nou curs i el panorama amb què s’obren escoles i centres educatius no és precisament engrescador.

Començant, esclar, per l’amenaça de la Lomce. L’oposició de diverses comunitats autònomes a continuar amb la implantació d’aquesta llei (o almenys retardar-la fins a veure què passa a les eleccions generals) de moment no sembla que estigui obtenint resultats. Algunes comunitats parlen de reintroduir l’educació per a la ciutadania, matèria totalment necessària en la societat actual i que mai no va ser prou desenvolupada.

Però no n’hi ha prou, perquè la Lomce va molt més lluny: després de tants anys d’esforços per millorar l’accés a l’educació, per assolir la igualtat d’oportunitats i un nivell de qualitat a totes les escoles, aquesta llei ha suposat un gran salt enrere i ha implantat a dojo els exàmens, les divisions, els filtres que permeten separar l’alumnat dolent de l’alumnat bo, fent-ho en les edats més baixes que es pugui, perquè no cal malgastar recursos en segons qui. La Lomce és un greu perill per a la llengua catalana, indubtablement, perquè ha intentat “espanyolitzar” la canalla, com ja ens va proposar el ministre d’infausta memòria. I no només és un perill per al català; també per a la igualtat d’oportunitats i per a la qualitat mateixa de l’educació.

Però no tots els retrocessos s’han d’atribuir a Madrid, malauradament. La Fundació Jaume Bofill, que tant està fent per donar transparència a l’estat de l’educació a Catalunya, va donar a conèixer fa un parell de mesos una anàlisi de Xavier Martínez-Celorrio sobre l’impacte de la crisi i les polítiques d’austeritat en el sistema educatiu. Un dels aspectes que analitza l’estudi és l’evolució del finançament en els darrers anys a Catalunya i a Espanya. El balanç és tristíssim i contradiu amb fets tants discursos autocomplaents. Vegem: del 2009 al 2013, la despesa pública en educació va baixar, a Espanya, un 14,6%; a Catalunya, un 16,7%. Aquesta retallada és encara més important si es té en compte que, durant aquest període, l’alumnat ha augmentat en 101.376 persones. Per als anys 2014 i 2015 encara no es disposa de xifres oficials, però la previsió pressupostària de la Generalitat per al 2014 era, en comparació amb la xifra de l’any 2009, un 30% inferior; pel que fa al 2015, encara que la quantitat pressupostada augmenta una mica, també suposa un 24,5% menys que l’any de referència. D’altra banda, si ho calculem en percentatge del PIB que s’inverteix en despesa educativa, som a la cua dels països de l’OCDE i de la UE. Espanya hi inverteix el 4,42% del PIB; la mitjana de països de l’OCDE, el 5,6%, la mitjana de la UE, el 5,25%. I Catalunya, el 2,8%!

També és interessant veure on s’han fet les retallades més importants: la primera, en els sous del professorat; la segona, en la despesa efectuada pels ajuntaments en educació; la tercera, en els concerts amb l’escola privada, unes retallades que tenen especial repercussió en els sous del professorat d’aquest sector. I la quarta és també greu, al meu entendre: l’any 2013, 85 milions menys que l’any 2009 invertits en el manteniment de les escoles. Com a exregidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona, puc dir que l’estat en què estaven moltes escoles públiques l’any 1999 era deplorable; l’auditoria que vam fer ho demostrava. Es va començar llavors una feina important de renovació i manteniment a fons que va permetre millores; com es pot comprovar, en els darrers anys la inversió ha disminuït i caldria veure quin és l’estat de les escoles antigues avui dia.

Però hi ha esperança per a l’educació a la Catalunya de demà, indubtablement. D’una banda, tota l’oposició al govern de l’Estat ha fet saber fa temps que si el PP perd la Lomce serà derogada. Ja hi ha alternatives formulades i consensuades entre molts grups: el Foro de Sevilla, per exemple, ha fet una gran feina de construcció de consensos amb sindicats, partits polítics, moviments socials i associacions de pares i mares d’escoles, i una de les seves propostes és dedicar almenys un 7% del PIB a l’educació. A Catalunya, aquests dies, caldrà mirar amb detall què diuen els programes de les diverses candidatures a les eleccions del 27-S. Cal una nova Catalunya, certament, una Catalunya amb uns governs que ens allunyin de polítiques que ens posen a la cua d’Europa en aspectes tan fonamentals com l’educació.

stats