28/04/2017

De la veritat a la postveritat

4 min

Recordo la meva perplexitat quan, comentant un dia amb el director d’un gran diari de Catalunya els resultats de diverses enquestes preelectorals, li vaig expressar els meus dubtes sobre la validesa de moltes d’elles; havent treballat en recerques sociològiques fetes amb aquesta eina, conec alguna cosa dels valors relatius de les mostres; conec també una mica les trampes que fan algunes empreses a l’hora de fixar les mostres, que sovint no consten realment dels casos que anuncien sinó d’una proporció molt menor, que després s’extrapola, cosa que anul·la la fiabilitat dels resultats. Malauradament, entre nosaltres s’exerceix un control molt escàs de la qualitat d’aquests productes.

La resposta del director em va deixar glaçada: “No hi fa res. La notícia, en si mateixa, també crea opinió. I això és el que compta”.

Llavors em va semblar la reflexió d’un cínic. Estava davant un cas de postveritat, encara que jo no ho sabia: era un fenomen que només tenia un nom, el de falsedat. Però el cinisme s’ha generalitzat, i ho ha fet embolicant més la troca: el nom de postveritat esmenta la paraula veritat, no falsedat. Pot semblar una veritat, només que post. Com que som en una època de molts post -posthumanisme, postfotografia, postpostmodernisme, fins i tot- i ser post sembla de bon to, la postveritat potser també pot colar com qualsevol altra modernitat post. Que som en un moment de tornada de tot, sense saber encara, malauradament, on anem, i per això el que fem és, per ara, negar allò que ha existit, no anomenar allò que volem que sigui.

La reflexió sobre la postveritat ha estat el tema central del congrés de sociologia que s’ha celebrat fa poc a Tarragona; per als qui treballem en ciències socials, és un repte que ens interpel·la directament. ¿Hem de deixar que es tergiversin constantment les situacions socials, que es doni per bona qualsevol versió de la realitat? Quin sentit té, llavors, que ens esforcem a escatir els fets i les seves conseqüències, si s’accepta qualsevol afirmació, contrastada o no, mentre contribueixi a escampar l’opinió que convé a qui disposa de l’altaveu? I no només ens interpel·la a nosaltres, sinó a tot tipus de recerca d’intent de trobar i difondre veritats útils. M’imagino la desesperació dels nutricionistes, per exemple, o dels farmacèutics, quan senten com es difonen postveritats que amenacen la salut de la població i quan, si intenten contrarestar-les, comproven que la seva veu no és sinó una més en el guirigall col·lectiu, un d’aquells fragments del mirall de la veritat que els déus van trencar al principi dels temps i que som incapaços de reconstruir.

Quines són les característiques de la postveritat que la fan, tanmateix, diferent de la simple i pura mentida? La postveritat és una manipulació de la veritat: no inventa un fet des de zero, sinó que parteix de qüestions i conceptes que estan legitimats en l’àmbit públic, que ja són presents en els mitjans de comunicació. És a dir, que ja ens sonen com a coneguts. I, a partir d’aquí, els manipula fins a canviar-ne el sentit. Owen Jones, aquest escriptor anglès amb cara de bon noi, explica amb gran claredat com es va imposar a Anglaterra el pensament neoliberal en l’etapa de la presidència Thatcher. “Tot va ser obra dels think tanks -diu-, i el secret consisteix a ser descaradament populistes”. Es tracta d’explicar les coses complicades d’una manera ben senzilla, a l’abast de tothom, i d’utilitzar elements emocionals, que mobilitzen perquè es presenten com a evidències. Cita, entre d’altres, una frase de Lord Bell, un dels factòtums d’aquella revolució neoliberal: “La publicitat consisteix a tenir una idea que capti la imaginació del públic i el faci canviar d’actitud o de conducta. I la política hauria de ser el mateix” (Jones, El establishment, 2015). És així com es va soscavar el suport a l’estat del benestar explicant que era un invent per mantenir els dropos i els aprofitats, per després procedir a retallar-lo sense gaires protestes. O com es va desacreditar el sector públic i les seves empreses i serveis, dient que eren ineficaços, per poder després privatitzar-ho tot a baix preu entre la indiferència general.

Què contribueix a fer que les postveritats siguin acceptades i es difonguin? La simplicitat i l’emotivitat dels missatges incideixen en un sentiment difós entre gran part de la població: l’antiintel·lectualisme, les poques ganes d’escalfar-se el cap davant qüestions col·lectives que en gran part se’ns escapen; i també una lleu rancúnia contra la colla de tècnics saberuts que ho compliquen tot. És la base sobre la qual treballa el populisme: som el poble, hem de manar nosaltres i no els tècnics. Així que fora els tecnòcrates, preferim els cabdills, que parlen clar i fort i es fan entendre.

El populisme és molt antic, i encara cal saber què és realment populisme en aquest moment, quan s’aplica a tort i a dret per desqualificar qualsevol adversari. Allò que s’està accelerant és el seu ús en els mitjans de comunicació. Ara que, entre nosaltres, el poder ja no es guanya amb les armes a la mà, calen altres armes; l’economia és la principal, però també, indubtablement, l’opinió pública. Si no fos manipulada, la gent podria acabar votant persones que s’esforcen pels interessos col·lectius. Un gran perill per a les elits, per al capital, per a l’1% que aspira a quedar-s’ho tot. La guerra dels nostres temps ja no es fa amb tancs, sinó, en gran part, amb paraules que ens amaguin la veritat i la converteixin en postveritat.

stats