Nou enfrontament educatiu

Les eleccions nord-americanes i la pandèmia han acaparat la major part de l’atenció pública i han passat desapercebuts altres temes d’una importància cabdal per al futur. Entre ells, la preparació d’una nova llei educativa, la Lomloe (o llei Celaá), les esmenes a la qual s’estan discutint aquests dies. Una llei que sens dubte condicionarà l’educació en els propers anys i que mereix una atenció pública que potser, per les circumstàncies, no està tenint. Cosa lamentable: la pandèmia ens ha mostrat les forces i febleses del sistema educatiu i com, en moments difícils, les desigualtats de classe s’agreugen encara més si el sistema educatiu no contribueix a eliminar-les.

De nou, el conflicte està servit: el PP ja ha anunciat una recollida de signatures contra la Lomloe. A diferència dels països de l’entorn, molts d’ells orgullosos dels seus sistemes educatius, l’educació a Espanya és un camp de batalla entre partits i també entre una gran part de la societat civil. Sense pacte educatiu durant la Transició, quan alguns grans acords van ser possibles, ha estat i segueix sent un terreny d’enfrontament, cosa que, òbviament, en perjudica el funcionament i esgota el professorat. Per què tanta incapacitat d’arribar a un model educatiu estable?

Hi ha desacords d’ordre ideològic, òbviament, de prioritat de creences: religió, llengües, interpretacions de la història... Però és sobretot el paper central de l’educació en la reproducció de les posicions socials i de les desigualtats en les noves generacions el que fa l’acord impossible. La prova, cinc lleis educatives en 35 anys. La Lode i la Logse (PSOE, 1985, 1990); la Loce (PP, 2002, no aplicada); la Loe (PSOE, 2006), i la Lomce (PP, 2013, també coneguda com a llei Wert), encara vigent malgrat que és la pitjor llei educativa de tot el període. I ara la Lomloe, sisè intent, a la qual hauríem de desitjar llarga vida.

Els sistemes educatius poden contribuir a la igualtat però també, segons com funcionen, a consolidar la desigualtat perquè creen jerarquies entre l’alumnat segons els nivells d’estudis assolits. Els filtres educatius que provoquen discriminacions en funció de la classe social d’origen -ben coneguts i estudiats ara mateix- són bàsicament tres. Primer: l’existència d’escola privada i concertada, que és una forma de donar més mitjans a qui pot pagar més, perquè al finançament públic s’hi afegeix el de les famílies. Segons dades de l’Unicef, en la majoria de països un 26% de la despesa educativa va a parar al 20% de l’alumnat més ric i només un 15,8% al 20% més pobre. En segon lloc, el fet que siguin les famílies les que poden triar escola té com a conseqüència les exclusivitats i el classisme dels centres escolars i, per tant, la disminució de la igualtat d’oportunitats. I, finalment, la diferenciació interna dels itineraris dins l’etapa obligatòria, que implica que ja abans dels 16 anys l’alumnat queda classificat jeràrquicament i se li proposa un futur professional diferent.

La Lomloe elimina aquest darrer mecanisme selectiu però, a grans trets, manté els altres, és a dir, la possibilitat d’elecció de centre i l’existència i concerts amb l’escola privada. No ataca de cara, per tant, el nus central de les discriminacions educatives, malgrat tota la retòrica sobre igualtat; de fet, més que d’igualtat parla d’equitat, que és un terme molt més ambigu i interpretable. Aposta per alguns elements interessants, com la coeducació, l’escola inclusiva i la retirada dels concerts a les escoles que discriminen per sexe; però no elimina la religió catòlica, que ja hauria hagut de desaparèixer del sistema educatiu, atès que som en un país laic, però que segueix blindada pels acords del 1979 amb la Santa Seu. És a dir, com quan es va fer la Loe, el PSOE opta per esmenar els estralls perpetrats pel PP, però avança poc cap a l’educació de futur que necessitem.

Una educació que cal repensar des d’un canvi total en l’àmbit curricular, deixant enrere els curricula rígids, els exàmens com a forma d’etiquetar, els llibres de text, les classificacions i ensenyaments memorístics, per desenvolupar d’una vegada allò que tant s’ha dit de les capacitats de cada criatura. Una cosa que a Catalunya estan assajant moltes escoles, a les quals caldria ajudar des dels governs, perquè és el professorat qui coneix les necessitats reals de l’alumnat. Eliminant per fi les normatives burocràtiques i traient l’educació de l’enfrontament polític classista que l’ofega.

Massa elements culturals convertits en moneda de canvi polític. Com la qüestió de la llengua vehicular, tan important per a Catalunya. I encara sort que Esquerra Republicana està en posició de força en aquest tema, que si no ens podríem trobar amb un notable retrocés del català a les escoles. Però aquest és un altre tema del qual haurem de seguir parlant.