Orfes de projectes

Decididament aquestes eleccions trenquen tots els esquemes anteriors. Al meu voltant veig opcions que fa poc eren inimaginables: votants d’Unió que es decanten per Iceta, antics militants del PSUC demanant el vot per a Junts per Catalunya, gent que dubta entre votar Ciutadans o Catalunya en Comú-Podem... Les línies clàssiques de representació entre grups socials i partits han esclatat. No es tracta, però, de projectes de futur en competència, que apel·lin a interessos divergents; sentint els discursos i debats electorals, el que sorprèn és més aviat el buit de projectes. Tot queda centrat en els retrets i els atacs als adversaris, i per als votants, trobar l’opció menys amenaçadora, perquè res no empitjori, si encara és possible.

Em direu que hi ha l’excepció independentista. Ells votaran convençuts que, si guanyen, construiran la República, les estructures d’estat... Però fins i tot aquesta voluntat és indefinida; tampoc no dibuixen un projecte, sinó un somni totalment inconcret, que permeti, almenys, seguir ignorant la realitat. Malauradament, la realitat ja s’ha imposat i, malgrat tots els esforços, el castell de cartes no se sosté. El que impera sempre en última instància, amb més o menys matisos segons el moment, és la llei del més fort, i l’enfrontament amb el govern espanyol, tal com s’ha produït, no condueix, per ara, sinó a la derrota, al retrocés en tot el que Catalunya ha anat guanyant i defensant durant tant de temps i amb tanta dificultat. Fins i tot la recentralització de les competències torna a aparèixer a l’horitzó com una possibilitat versemblant.

Davant d’aquesta situació, impossible d’amagar per més declaracions abrandades que es facin, el que necessitem és un projecte realista de país. ¿De veritat cal que tot giri entorn als moviments de Madrid per construir la Catalunya del futur? Estic convençuda que els problemes més greus són uns altres. La globalització modifica els centres de poder del món, les influències dels blocs polítics i les posicions dels països, i afebleix els estats. Quin paper ha de jugar Catalunya en aquest nou escenari? On són les prioritats? Hi ha immensos reptes a resoldre: tenint present la finitud dels recursos naturals, ¿creixement econòmic o decreixement? Què cal fer amb l’escassetat de l’energia? ¿I amb les creixents desigualtats, que estan fent augmentar tan ràpidament la pobresa al món i també entre nosaltres? De tot això, ni una paraula. L’independentisme no ha concretat res, només “Marxem” i després arribarem a Ítaca, un somni enverinat, perquè qui coneix Ulisses sap molt bé que a casa seva no hi va trobar ni l’harmonia ni la pau.

A l’altra banda, pitjor. Tampoc els unionistes tenen projectes propis, més enllà de la repressió i de voler salvar Catalunya de tots els mals atribuïts als adversaris. A l’horitzó es va perfilant una situació bastant nova: la dificultat dels grups socials actuals per confegir projectes que els defineixin, que donin forma a la societat. Fa un segle hi havia una burgesia catalana potent, amb un projecte difícil, subordinat a un estat que no era propi, però amb prou empenta per fer avançar el país. I hi havia una classe treballadora que lluitava pels seus interessos, sovint contraposats als dels burgesos, fins i tot amb conflictes violents. Uns i altres van crear una gran Catalunya, un moment brillant de la nostra història.

Ara som molt lluny d’aquella situació, d’aquella estructura social. Els grans centres de decisió s’han allunyat, ja no recauen en la burgesia catalana, ni tan sols en el govern espanyol, i fins i tot la Unió Europea està subordinada a altres mandats. L’antiga burgesia catalana, afeblida per mil bandes, navega a la defensiva, campi qui pugui. La classe treballadora ho té encara pitjor: les grans utopies alliberadores s’han extingit, consumides pels seus propis errors; la crisi l’ha empobrit i, entre la deslocalització i la immigració, la classe treballadora es torna conservadora, s’agafa al poc que té. És sorprenent veure com en aquestes eleccions només Catalunya en Comú intenta sortir de l’eix Catalunya-Espanya i de confegir un projecte basat en altres paràmetres; justament el que se li retreu, que vulgui marcar un altre terreny de joc, ja que de moment la passió va dirigida a enfrontar dos mots d’ordre ben elementals: “Marxem i ja ho veurem” o “Quedem-nos i obeïm”. Tristos programes.

Va sorgint, enmig d’aquest panorama, una nova classe mitjana feta de gent jove que s’ha preparat per a grans coses i s’ha trobat sense espai. És possible que aquest grup sigui el ferment del futur com a subjecte capaç d’imaginar nous projectes. No van ser educats en l’escassesa, en el respecte a les jerarquies, com els que vam néixer durant el franquisme, i per tant parteixen d’una mirada nova, aparentment menys dogmàtica. Malgrat les frustracions laborals, viuen en un món on tot sembla possible a cada moment; els seus límits no són els del món petit de les nostres infàncies antigues. Educats en l’individualisme, busquen desesperadament el grup, la tribu, el nosaltres, l’expressió política pròpia. Una expressió que a Catalunya ha quallat de moment en l’independentisme; a Espanya, en Podem. ¿Tindran la força i la capacitat de construir un projecte integrador, de país i no de grup aïllat? Encara és aviat per saber-ho.

De moment, en aquestes eleccions seguim orfes de projectes polítics reals, seguim immersos en lluites de paraules. I amb la por, uns i altres, que una de les dues Catalunyes que no hem sabut evitar acabi glaçant-nos el cor.