Radicalitat democràtica

Em preguntaven fa poc en una entrevista què entenc per radicalitat democràtica. Vaig respondre i de seguida vaig comprendre que el que havia dit no era el que s’esperava. Emmarcat en els dies que vivim, aquest fet m’ha portat a donar voltes a com s’utilitza entre nosaltres el concepte democràcia.

Radicalitat democràtica: un principi que obliga a tenir en compte l’opinió de tothom, però amb una distinció important. Quan s’actua des de la societat civil cadascú només es representa a si mateix, i per tant ha d’escoltar però també defensar el seu punt de vista amb fermesa, perquè pot aportar el que li sembla la millor solució per a qualsevol afer públic. Però, això sí, sense pressionar ni tractar d’imposar-lo; fer-ho és creure que els altres no tenen criteri i no saben què els convé, o que han de doblegar-se al que jo opino simplement perquè jo ho dic. Està bé, doncs, que proclami la meva veritat amb tota la radicalitat que em sembli necessària, però simplement per donar-la a conèixer, no per establir-la com un dogma de fe que cal seguir de grat o per força.

Ara bé, quan es té una responsabilitat pública, la situació és ben diferent. Quan s’accedeix a un càrrec públic es fa amb unes propostes i un programa, i els vots rebuts permeten mesurar el suport al que hem proposat. Si els resultats obtinguts comporten l’accés a llocs de govern, la posició ha de canviar. Els governants ho són de tota la col·lectivitat, i per tant no poden imposar les propostes dels seus programes, sinó que han de tenir present que les minories també tenen drets i han de ser tingudes en compte. De manera que la seva radicalitat no pot consistir a aplicar les seves solucions caigui qui caigui, sinó a crear condicions perquè tothom pugui expressar el seu parer amb garanties i després arribar a consensos que permetin acostar-se al màxim possible a les propostes del seu programa, però només fins on no es trenqui la cohesió social. És a dir, només fins on siguin acceptables per les minories i no originin conflictes ni greuges comparatius. I cal ser molt radicals en aquest punt, no cedir a cap temptació de creure que perquè t’ha estat confiada una parcel·la de poder pots imposar a tothom les teves solucions.

Lamentablement, no és la manera com ni a Espanya ni a Catalunya s’entén la radicalitat democràtica, i em va quedar ben clar per la cara dels nois i noies que em preguntaven. Esperaven que digués que s’havia de proclamar la independència costi el que costi; i, si en lloc de l’estelada haguessin arborat la bandera espanyola, haurien volgut que els digués que la radicalitat era respectar la Constitució i empresonar qui gosés contradir-la. Massa sovint veiem com els governants entenen la democràcia com a imposició de la seva voluntat i els seus interessos; ho hem vist en el cas del govern del PP, que no solament no escolta ni dialoga amb una minoria de l’amplada de mig Catalunya sinó que creu que la democràcia consisteix a negar les seves demandes i posar ordre violentament, es tracti d’una violència física o institucional, eliminant governs elegits i empresonant qui gosa oposar-s’hi. Però malauradament ho hem vist també per part d’un govern de la Generalitat que sense ni tan sols una majoria en vots ha tirat pel dret, forçant les situacions i creient que una exigua majoria parlamentària el legitimava per imposar el seu voler. Per a mi, una immensa manca del sentit de què vol dir democràcia en tots dos casos, molt més greu, evidentment, en el cas del govern del PP, que de fa anys utilitza la seva majoria espanyola per tractar d’esclafar tot tipus de reivindicacions, des de les de classe fins a les nacionals. I que, precisament perquè té més poder, té també més obligació de respectar tothom.

Els indicadors Standard diuen ara que la democràcia espanyola és acceptable, però el tarannà col·lectiu mostra que ens queda molt per fer. Confonem els drets democràtics amb “el que jo vull”, de la mateixa manera que confonem el que és públic amb el que és meu. Venim d’una cultura autoritària que va impregnar les mentalitats durant 40 anys, oposada al tarannà pactista català, i la seva conseqüència és no entendre què vol dir una convivència democràtica. Sovint, en aquests darrers anys, he vist piulades del tipus “Vull la independència ja”, com si la voluntat individual fos l’única mesura del que s’ha de fer. I també, esclar, la resposta actual des de l’altra banda: “Catalunya és Espanya”, o “Catalunya no ha estat mai independent”. Prenem els nostres desitjos per realitats i ens creiem amb dret a imposar-los, encara que sigui falsejant la història; i quan hi ha alguna pega cridem que s’està ofenent la democràcia, perquè entenem que només hi ha democràcia si es fa el que jo vull.

L’independentisme, com a moviment, ha estat en molts moments exemplar, per la seva capacitat de mobilització pacífica i festiva. Comença a deixar de ser-ho quan es creu amb dret a pressionar tota la població de Catalunya, que òbviament no participa de la mateixa voluntat. Però és sobretot la direcció institucional la que ha fallat, perquè ha oblidat que era un govern per a tota la població catalana, no per a un segment, per ampli que fos. I en comptes de construir un projecte de futur que pogués aplegar tothom, com es va plantejar en algun moment, l’ha reduït a un sol objectiu, una República Catalana independent, que a molts ens pot sonar bé però que ens ha dividit, està portant conseqüències nefastes i, si no trobem la sortida, en pot portar de més dures encara en el futur.