Publicitat
Publicitat

Temps de ruptures

Les nombroses enquestes preelectorals que estan apareixent els últims dies sembla que van perfilant, finalment, l’evolució de les opcions polítiques de la ciutadania, i els possibles suports a les diverses propostes que s’ofereixen en aquest any tan carregat de consultes. Tres processos directament polítics -és a dir, més enllà dels moviments socials- se’ns presenten com a rupturistes, ben diferents de les opcions polítiques anteriors. El primer en el temps d’aquests processos va ser el de l’independentisme a Catalunya. El segon, l’aparició i ràpida pujada de la intenció de vot a Podem. I ara el tercer, imprevisible fins fa poques setmanes, l’augment sorprenent del suport a Ciutadans en l’àmbit espanyol.

Si alguna cosa tenen en comú aquests tres processos, tan diversos i contradictoris entre si, és que pretenen trencar amb el passat, i, probablement, aquesta és la raó per la qual obtenen -almenys de moment- un suport important de la ciutadania. Es tracta, certament, d’una evolució sorprenent. Tal com han anat les coses en els darrers cinc o sis anys -des del 2009, aproximadament-, el que semblava previsible era un gir polític cap a l’esquerra. Per quina raó? Perquè qui més ha rebut els efectes negatius de la crisi ha estat la classe treballadora, seguida de prop per la classe mitjana, alguns segments de la qual, com els autònoms i els petits empresaris, han quedat molt malmesos. Mentrestant, a l’altre extrem de la piràmide social s’acumula la riquesa, en un segment minúscul, l’únic beneficiat per la crisi. El creixement de les desigualtats i la polarització de les classes socials són tan evidents entre nosaltres, tant a Catalunya com a Espanya, que ja ningú no s’atreveix a negar-les.

Aquest escenari marca un viratge important cap a l’esquerra, atès que s’ha produït un fort desequilibri anterior cap a la dreta. Ara bé, en la nostra conjuntura dels darrers anys, cap dels partits existents no era capaç d’aquest viratge, atrapats com estan en els hàbits institucionals. I en no haver-hi cap partit capaç de plantejar una alternativa, la situació va quedar momentàniament bloquejada, i la pèrdua de confiança en les institucions va anar creixent. És aquí on les úniques sortides que semblen vàlides són precisament les rupturistes.

La primera va ser la catalana: això no es pot aguantar, doncs marxem. Era, en certa manera, una possibilitat ja existent, però portada ara fins a la ruptura. Durant un parell d’anys va concentrar l’atenció del conjunt d’Espanya, amagant l’efecte de la crisi sota la pell del nacionalisme. El 2014 ja apareix Podem: sembla que finalment es produeix el gir a l’esquerra, diguin ells el que diguin per raons tàctiques. La sorpresa no s’ha acabat, però. La pujada, almenys en intencions, de Ciutadans mostra que el que s’exigeix és un canvi radical, que el que s’ha acabat és el cicle de la Transició i les seves estructures. Potser encara duraran uns quants anys, faran molta resistència, complicaran les coses, però els vells partits s’han esgotat. No tenen idees noves ni capacitat de lideratge, i el millor que en podem esperar és que vagin fent mutis sense gaire soroll.

A Espanya s’apunta un possible nou bipartidisme, que no serà immediat -falta escenificar tot l’enrenou del recanvi- ni potser serà protagonitzat per aquestes dues formacions noves: en poden sorgir d’altres, potser millors o més hàbils. Però malauradament mai no deixem enrere les dues Espanyes, amb molts dels tics del passat: el centralisme, l’arrogància, l’enfrontament verbal, el personalisme. Cal saludar l’aparició d’aquests hereus, en un escenari gastat i decadent. Són del tot necessaris. Però atenció, no n’hi ha prou sent joves: heretaran una societat terriblement dividida, més encara que en la Transició, quan el crit de democràcia era gairebé unànime. Cal exigir-los responsabilitat, no gaires fums, idees clares, eficàcia, diàleg. Vocació de servei, indispensable en política. Creença profunda en la democràcia i en el bé comú, i una il·lusió immensa per aconseguir-lo. I millorar el que tenim; si no, no calia.

Pel que fa a Catalunya, ho sabem prou, les coses es compliquen més, com sempre. La independència va aparèixer com una sortida possible -molt difícil, tanmateix- en la conjuntura actual. Però també hi ha dues Catalunyes, encara que es volgués ajornar el debat. Les lògiques partidistes han acabat mostrant que és una sortida dubtosa, massa utilitzada per apuntalar partits antics. I tot sembla apuntar que allò que demana bàsicament la societat avui són formacions noves en les quals puguem creure i de les quals, almenys, puguem esperar uns anys d’esforç, de transparència i d’honestedat.

Riure, malgrat tot