Tot per amor

SociòlogaSovintegen al meu voltant comentaris sorprenents: una amiga m’explica, trasbalsada, que en un institut d’ensenyament secundari va sentir el diàleg entre una parelleta d’uns 13 anys: “Si no acceptes de fer-ho sense preservatiu és que no m’estimes”, deia ell. I la noia, crispada: “Bé, d’acord, fem-ho com tu vols”. Una professora d’institut de la rodalia de Barcelona, parlant amb les alumnes, explica que va sortir el tema de la violència de control, un concepte que ha sorgit en estudis recents. “Sí, és cert que els nois ens controlen el mòbil, que hi ha pallisses si has anat a la disco sense la parella”. Davant la sorpresa de l’adulta: “Què vols? És normal, per amor s’accepta tot”. I així us en podria desgranar dotzenes, d’anècdotes preocupants.

Massa signes mostren que assistim a un retrocés en el terreny del canvi de les relacions entre els sexes, en els canvis dels gèneres. Un dels últims estudis del CIS n’és una prova clara: la proporció de nois i noies joves que accepten i justifiquen el control dels nois sobre les noies és superior a la que es troba en les generacions adultes i ancianes. Els arguments d’ells son curiosos: la culpa és d’elles. Els durs, castigadors, xulets i malotes triomfen entre les adolescents, els agraden més que els tendres i sentimentals. Just el contrari del que pensàvem durant anys, quan semblava evident que els homes amables, companys i propers serien cada vegada més atractius per a les dones actuals.

Què ha passat perquè s’hagi produït aquest canvi? Com sempre, factors diversos: els futurs professionals de nois i noies són cada vegada més desdibuixats i, per tant, menys estimulants. El perfil de dona professional alliberada, que apareixia amb bastanta força en els projectes de les adolescents dels 90, s’ha anat esvaint, sobretot en una classe treballadora que ha perdut l’esquer de l’ascens social. Els somnis de riquesa tampoc tenen espai. Amb quins vímets es pot teixir un projecte de futur? Sort que queda l’amor, l’opi de les dones.

Però hi ha altres raons: assumir la feminitat tradicional ja no es presenta com una mutilació i una renúncia. Les normes deien: “No pots anar a la universitat, no pots fer esport, no pots sortir al vespre” i un llarg etcètera de “tu no”. Fins a cert punt era fàcil la revolta enfront de tanta injustícia i repressió. Ara les coses van d’una altra manera: “Ho pots fer tot”. “Posa’t uns talons d’un pam i seràs la més maca del món”; “Opera’t els pits, el nas i el cul, i el teu èxit serà indescriptible”. La sexualització de les nenes és cada dia més evident: a 5 anys, tenyides, pintades, fent posturetes, sent princeses per un dia, tot rosa i tuls. Ser dona objecte ja no és una mutilació, és un plaer, aparentment. No accepten per força esdevenir el segon sexe, sinó que arriben a desitjar-ho, vençudes per la seducció. Una trampa mortal, esclar, però tan ben embolicada que la rebel·lió es fa difícil i, a més, qualsevol crítica és de seguida titllada de “moralina”, de posar un fre carca a un joc innocent.

Ara triomfa als cines Cincuenta sombras de Grey, treta d’una novel·la rosa farcida de sexe dur. El llibre va fer furor entre les dones. Tot per amor, fins i tot les pallisses. Si l’estimem, ¿què importa que ens arrenqui la pell, que ens lligui, que ens destrossi, que ens faci pols? Que ens tracti com una cosa, que ens obligui a renunciar a la pròpia vida, als projectes propis? Que ens ho prengui tot, si tot ens ho dóna en cada bufetada, perquè és la seva manera d’estimar-nos? El nostre sacrifici potser servirà per guarir-lo de nafres inconfessables, de dolors recòndits. Segur que el farem canviar! I llavors farem realitat el conte de la Ventafocs, i serem feliços per sempre!

Viure en l’engany

La nostra voluntat femenina de viure en l’engany, en la il·lusió, és inesgotable. No crec que les dones siguem masoquistes per naturalesa. Ens van educar perquè ho fóssim; eduquem encara, en gran part, per assumir aquest paper de viure pels altres, de buscar sempre una raó transcendent. Però no ens agrada especialment el dolor, encara que hi hagi qui ho pretengui, jugant pro domo sua.

La combinació letal de consumisme i negror en el futur professional fa que la gent jove tiri enrere, als estereotips de sempre: seré agosarat, temut i admirat, triomfador; seré una dona bella i desitjada, ho tindré tot. Conduïts per camins, cal dir-ho, ben perillosos, en què més d’un i més d’una s’ofegaran, mentre d’altres hi fan l’agost.