03/02/2015

I ara, la universitat

3 min

Falten pocs mesos per a unes eleccions generals que indubtablement modificaran a fons el panorama polític. No hi fa res: el Sr. Wert tracta encara de fer l’educació a la seva mida. Probablement l’any vinent ja no serà vigent, atès que tota l’oposició s’ha compromès a escombrar-la de seguida que es pugui. Ara amb un perfil baix, sense exhibir-se gaire, Wert segueix intentant complaure els seus, engegant, de pressa i corrents, una reforma universitària. L’enèsima atzagaiada, però amb uns objectius ben discutibles.

Els graus universitaris estaven previstos fa anys, en la seva majoria, per a una duració de 5 cursos. Després es va passar a 4, que podien ser completats amb un any de màster, perquè teòricament això suposava una possibilitat de més especialització. Amb un petit detall: el cost dels màsters és superior al dels graus, gairebé el doble, de mitjana. El canvi suposava, doncs, una despesa més gran per a qui el cursa. Ara, un pas més: el grau podrà durar tres anys i el màster dos. Amb l’afegitó que cada universitat pot fer el que li sembli.

Què s’hi guanya, amb aquest canvi? Teòricament s’avança en l’especialització, cosa que sona bé per ajudar la gent jove a inserir-se en el mercat de treball. Però, ¿és real l’argument de l’especialització? Més de 25 anys de professora de sociologia de l’educació m’han mostrat a bastament que la docència universitària no va així. El professorat coneix uns temes, té el seu discurs, la seva metodologia, i el que fa és adaptar-la a l’estructura docent vigent en cada moment. I amb tota la raó, perquè, si per passar a cinquè curs cal tenir unes determinades bases, obviar-les seria absurd, si només canvia el nom. Si en lloc de quart curs en diem primer de màster, ¿què canvia? Els continguts seguiran sent els mateixos o molt similars, potser amanits d’una altra manera. Els coneixements tenen un ordre de progressió lògic, sigui quina sigui l’etiqueta que hi posem.

Des del punt de vista de la formació, aquesta reforma no aporta res. Per què es fa, doncs? Per dos tipus de raons: unes d’immediates, de caràcter econòmic, i unes altres més de fons, de caràcter social.

Les econòmiques: una manera d’augmentar els preus que pagarà la població universitària, digui el que digui el ministre. Les taxes universitàries no han parat de pujar: segons un estudi recent de l’OSU, els estudiants, a Catalunya, han passat de cobrir un 21,6% del cost de la docència l’any 2008 a cobrir-ne un 41,6% l’any 2012. I això malgrat que el reial decret llei 14/2012 estableix que el cost que s’ha de pagar per a les primeres matrícules de grau i de màster s’ha de situar entre el 15% i el 25% del cost total. Atès que el cost del màster és superior al dels graus, la diferència amb el canvi de nom suposa un augment del preu que pagaran les famílies, si poden, esclar. Altrament, caldrà plegar als tres anys de carrera, i anar pel món amb un títol que té un valor de títol mitjà, amb tendència a minvar.

Perquè aquesta és la segona raó de fons: ja és prou evident que el model social del PP és el d’aprofundir les desigualtats, sense complexos, com recomana el neoliberalisme. Si hi ha menys llocs de treball per als titulats universitaris, no cal invertir per produir-ne tants. I, posats a disminuir-ne el nombre, fem-ho directament per raons econòmiques: que estudiï qui s’ho pugui pagar, i no en parlem més.

Així doncs, hem retrocedit a l’etapa franquista, la de la selecció en funció dels diners. Un concepte superat en l’etapa democràtica. La inversió en educació té una característica: afavoreix alhora l’individu i la col·lectivitat i, a més, la igualtat d’oportunitats educatives és una prova que tots els talents es poden aprofitar i que la posició de cada persona depèn d’ella mateixa, no de la posició familiar. La igualtat d’oportunitats no ha estat mai assolida entre nosaltres: l’any 2006, per exemple, la probabilitat de fer estudis superiors era 3,5 vegades més elevada per algú que naixia en una família de classe alta que per algú que procedia de la classe treballadora; malgrat tot, hi havia un progrés: uns anys abans la proporció era de 5 a 1. Estàvem, doncs, en el bon camí.

La crisi i les polítiques neoliberals han invertit la tendència; a Catalunya, fins al curs 2011-12, va pujant la quantitat d’estudiants matriculats; en els dos darrers cursos ja ha començat a baixar, és a dir, hi ha menys persones fent estudis superiors. Tot indica que aquesta baixada s’anirà accelerant. Fins quan haurem d’assistir impotents a la destrucció del benestar i la cohesió social aconseguits?

stats