02/11/2017

Atiar la confrontació

1 min

SociòlogaDesprés de tants dies de neguit intens, ara semblava possible una certa treva, que tantes persones a Catalunya demanàvem. Dilluns era un dia terrible, el de l’ocupació de les nostres institucions per part del govern de l’Estat. Ens temíem el pitjor: repressió, resistència, violència, una espiral que se sap com comença i no com acaba. L’independentisme podia optar per l’enfrontament en un esclat de desesperació. El PP podia aprofitar la situació per intentar destruir al màxim tot allò que, a Catalunya, ha costat tants anys de construir.

De cop, va semblar que no; per una vegada, Rajoy havia actuat intel·ligentment: l’anunci d’eleccions era una bona jugada. Posava un límit curt a l’aplicació del 155 i desviava l’atenció dels partits cap a preparar llistes electorals i programes. I era alhora una manera de reconèixer que l’ocupació de les institucions catalanes havia de ser excepcional i gairebé innòcua. Per cert, què està passant a les conselleries? Per què en tenim tan poca informació?

Ai las! No era sinó un miratge. L’empresonament i la demanda d’extradició dels membres del Govern dona un senyal: càstig, escarment, violència. L’Estat torna a mostrar la seva cara més cruel, més prepotent, atia de nou la confrontació. I espatlla, de cop, l’efecte aconseguit amb la convocatòria d’eleccions. Què pretén, senyor Rajoy? Que ningú vagi a les urnes? No ha après encara que al poble de Catalunya l’enardeixen els desafiaments, el porten a plantar cara? Que negociant podem cedir molt, però mai per la força?

stats