21/07/2018

En català, ‘please’

4 min

El procés de globalització que estem vivint té, en l’àmbit cultural, aspectes interessants i emocionants: podem viatjar arreu, beneficiar-nos dels invents, avenços, troballes i productes de tot el món, conviure amb persones d’orígens i cultures ben diferents dels nostres. I té, alhora, aspectes preocupants, entre els quals el perill de pèrdua d’identitat, l’angoixa del desarrelament. És una de les raons -no l’única, certament- que expliquen el gir cap al conservadorisme que estem veient en molts països.

La globalització no retrocedirà, és un fet irreversible, almenys en el futur immediat. Caldria, doncs, veure com hi podem conviure i alhora mantenir els trets culturals diferencials que considerem essencials, que ens defineixen i ens donen una mirada específica sobre la vida. Moltes coses es barregen, s’importen i exporten, s’universalitzen: esplèndid. No es tracta pas de renunciar-hi. Algunes altres, però, s’empren per substituir coses que ja existeixen en la nostra cultura i, per tant, no té gaire sentit adoptar allò que ve de fora.

En el nostre cas, el català és probablement la construcció cultural més original que tenim i que aportem a la comunitat mundial. Des del meu punt de vista, cal fer un esforç per preservar-lo; un esforç que no s’està fent. Som molt sensibles a les prohibicions, a la manca de presència pública de la nostra llengua, a les imposicions que sovint venen de l’Estat i que tendeixen a limitar-ne l’ús. I, en canvi, ho som ben poc a un altre perill que s’està estenent amb gran força, i davant del qual no solament no hi ha protestes sinó, ben a l’inrevés, una entusiasta cessió: la cessió davant l’anglès.

Paradoxalment, això es produeix entre els sectors més cultes de la societat catalana, la intel·lectualitat, l’empresariat, els i les periodistes, la gent jove d’alt nivell educatiu. S’ha de parlar de fake news, de start-ups, de dreamers, de consumers, d’ influencers, de calls, d’ internet of things o, millor encara, d’ IoT, que fa més guai. I no segueixo: són centenars de mots i ja els deveu haver sentit. Si dius notícies falses, empreses emergents i internet de les coses reps una mirada de certa pena, ets una relíquia del passat o, pitjor encara, no ets ningú. L’ús de l’anglicisme s’ha convertit en una manera de mostrar que ets important, que formes part del grup d’entesos, dels que dominen el món. És un signe de distinció i de pertinença, o almenys proximitat, al club dels poderosos, i això és molt més potent que la fidelitat a una llengua, fins i tot quan es té consciència de la fragilitat de la nostra.

No soc una purista del català. Els contactes entre llengües han existit sempre, i el préstec de paraules és constant en la història i és, alhora, un element enriquidor. Ara bé, de què estem parlant? Em sembla magnífic que s’adoptés el vàter quan es va generalitzar aquest estri que abans no existia, o que parlem d’ internet, posem per cas. Encara millor quan un invent nou es bateja emprant paraules gregues, per exemple telèfon, cinema i tants altres; les coses noves han de rebre nous noms, i és lògic que s’universalitzin en la seva versió inicial. Però per a totes les coses per a les quals ja tenim una paraula pròpia, per què cal dir-les en anglès? L’anglicisme no té altre sentit que l’ostentació de pertinença al cercle dels entesos. Per a mi, més que expressar un alt nivell cultural, el que mostra és una certa pedanteria i una tendència a deixar-se influir i dominar per la moda, sense mesurar-ne les conseqüències culturals.

Es tracta d’un fenomen social general i no s’hi pot fer gaire res; d’aquí poc temps sorgiran altres paraules fetitxe, probablement en xinès. Però també cal saber que no són fenòmens innocus: la llengua catalana, ja amenaçada per tants costats, no hi té res a guanyar, ans al contrari. Els castellanismes han penetrat fins al moll de l’os, i va costar molt desfer-nos dels buzón i apoyar. Sempre he cregut que va ser un esforç exemplar, durant la Transició, el que va fer la gent, d’una manera espontània però alhora sistemàtica i eficient, per anar eliminant castellanismes que xocaven amb la música de la llengua. En relació amb el castellà hi ha una certa consciència de preservació, encara que seguim emprant els buenu i altres paraules similars. En canvi, davant de l’anglès, cap defensa, ben al contrari. Qualsevol crítica desperta immediatament la sospita: deu ser que no en sap, pobreta, prou pena té.

Crec que la contaminació lingüística ens la podem estalviar en gran mesura; i no estic en contra de l’aprenentatge de l’anglès, ans al contrari, com més idiomes sapiguem, millor; del que parlo és d’evitar la colonització del nostre, i estic convençuda que nosaltres, que tenim consciència que una llengua pot desaparèixer i que això és una gran pèrdua, estem fins i tot en molt millors condicions per preservar la nostra que altres llengües numèricament i políticament més potents i que ara es deixen endur pel miratge de la modernitat dels anglicismes.

stats