Publicitat
Publicitat

La conquesta del carrer

El 8 de març el carrer va ser conquerit per les dones en unes proporcions mai vistes fins ara; i la paraula és conquerir, perquè gairebé mai els carrers no han sigut nostres. Aquesta ocupació ve precedida per moltes altres: en els últims cinc anys l’independentisme ha ocupat regularment els carrers amb el mateix tarannà pacífic, i en els últims sis mesos l’ocupació ha estat tan sovintejada que gairebé ni crida l’atenció. Dos grans moviments socials prenen possessió de l’espai públic. I no són els únics: estem veient una altra ocupació massiva, la dels pensionistes farts de ser estafats per l’Estat, de perdre valor adquisitiu. Tres moviments, per tant, ben diferents però que indiquen molt clarament en quin moment estem en la nostra vida política.

Es tracta, però, d’un fenomen global; les mobilitzacions es multipliquen arreu: la dels joves nord-americans contra el comerç d’armes és una de les últimes, després de les grans mobilitzacions de les dones. És un moment ben delicat, i en certa manera insòlit; la globalització i la creixent substitució del poder polític pel poder econòmic tenen efectes diversos damunt les societats, però amb un denominador comú: els partits polítics existents segueixen una lògica que ja no encaixa amb les necessitats ni amb els desitjos de la majoria de la població. N’estan massa lluny. La democràcia representativa se’ns ha fet vella, i cada vegada respon menys a la idea originària. Quan la democràcia era jove, l’esperança era una altra, i el funcionament també; Tocqueville, per exemple, va arribar als Estats Units l’any 1831 i es va quedar sorprès i embadalit davant el que hi va trobar. La democràcia a Amèrica és un dels llibres més frescos i inspiradors per entendre l’esperit democràtic en els seus orígens, i també per intuir per on es pot fer malbé. Una de les seves primeres afirmacions és rotunda: “El poble regna damunt el món polític americà com Déu damunt l’Univers. Ell és la causa i la fi de totes les coses; tot surt d’ell i tot hi és absorbit”.

Estem molt lluny d’aquesta situació: s’han establert mil mediacions entre el poble i els governs, i el poble ja no regna enlloc. Més encara, la idea mateixa que el poble és el que ha de decidir ha estat fortament ridiculitzada en els últims temps; tots els intents de construir uns partits més propers i més representatius de les necessitats reals de la població reben el sobrenom de populistes, una desqualificació total. Un adjectiu que ja no sabem ni què vol dir, perquè és aplicat a tort i a dret, a partits amb perfils dretans o esquerrans, sense contemplacions. Algú que pretengui portar les preocupacions i els interessos de la majoria de la població a les institucions per tractar de trobar solucions és immediatament titllat de populista, faci el que faci, com una manera de treure’l del mig. Retret: juga amb les emocions del poble! ¿I com volen que no tingui emocions, el poble, si se’l condemna a la pobresa i a la marginació? Però qualsevol intent de refer camí, d’anar a una elecció més directa dels nostres representants, o més equitativa, canviant les normes electorals, xoca immediatament amb l’oposició i la resistència dels partits antics, instal·lats, que no volen que canviï res.

I és que si el poble realment regnés, les coses serien molt diferents de com són ara; per exemple, seria impensable que establíssim i defenséssim sistemes de govern que tendeixen a fer créixer les desigualtats, a afavorir uns quants i perjudicar la majoria. Elemental, oi? Si elegim els governants, ¿com pot ser que acabin anant en contra de la gran majoria de la població? ¿Quins són els mecanismes que s’interposen per aconseguir capgirar d’aquesta manera els interessos del conjunt? Heus aquí una pregunta cabdal per començar a entendre els dispositius ocults que tergiversen els objectius majoritaris i fan que acceptem com a normals decisions i lectures de la legalitat que van a favor d’una estricta minoria.

Des del meu punt de vista, cal repensar en profunditat les formes d’exercir la democràcia, i la conquesta dels carrers n’és el primer pas. Però cal saber també que necessitem governs i institucions polítiques, perquè si no hi ha un doble perill: que no s’avanci i que no es tinguin en compte els interessos de la minoria. Els països progressen, les solucions són possibles, quan els moviments socials empenyen i les institucions polítiques ordenen i guien els processos de canvi en la mateixa direcció. Quan es trenca l’acord en aquesta doble dinàmica, els països van a la deriva, i es perden molts esforços i energies. N’hi ha molts exemples: l’enorme força de l’independentisme ha doblegat la capacitat de conducció dels partits polítics i les institucions, que no han sabut tenir una visió d’estat i han actuat en funció de les exigències del moviment, mentre Catalunya va a la deriva i el mateix moviment es desgasta internament. El feminisme s’ha mostrat extremadament potent, però no té ara institucions que realitzin les polítiques adequades, que transformin les reivindicacions del moviment en canvis concrets. ¿En sabran més els jubilats? Tot depèn, potser, de la seva capacitat d’utilitzar la conjuntura; perquè, altrament, ¿quant temps es pot mantenir una mobilització, sense guanys reals que la consolidin?

La conquesta del carrer és apassionant, i un primer pas necessari. Però si no som capaços d’inventar un altra forma de control de les institucions polítiques, no n’hi ha prou, i el que se’n pot derivar pot ser un camí cap a formes de poder més autoritàries.

Etiquetes