Vida d’interior

Hi va haver un temps en què la vida interior estava de moda. En els anys posteriors a la guerra, els catalans d’una certa cultura recordaven encara la novel·la d’en Puig i Ferrater, un dels nostres millors escriptors del primer terç del segle, que portava aquest nom: La vida interior d’un escriptor. La vida interior es considerava important en una societat que centrava el seu esforç en la millora cultural, en “l’elevació de l’esperit”, segons el llenguatge de l’època; el camí per arribar-hi era una evolució personal destinada a anar desprenent-se d’allò que és superflu o banal i anar construint una personalitat amb un fort nucli espiritual. Que no vol dir religiós, sinó, sovint, el contrari: es tractava d’anar bastint una ètica i una estètica personals depurades i filtrades per l’experiència i la intensitat d’allò que s’ha viscut.

Estem als antípodes d’aquella moda, i la idea mateixa d’elevar l’esperit ens sona a nosaltres entre cursi i ingènua. Ara som, majoritàriament, gent d’exterior, real o virtual. Moltes coses reclamen la nostra atenció en aquesta societat, molta informació, molta possibilitat d’esbarjo, molta activitat. Tradicionalment l’oci era considerat un privilegi dels rics; ara les persones poderoses no tenen un minut lliure, estan molt ocupades, qui té temps és que no és important. Tot allò que ens porta a mirar endins és més aviat percebut com a avorrit o massa antic.

Però l’atzar dels desenvolupaments vírics ens obliga ara a una vida d’interior, una vida de confinament en què cal trencar totes les rutines quotidianes i reinventar-nos cada dia, descobrint noves feines o plaers. Per a molts homes, sobretot, suposa iniciar-se en aquesta vida casolana que ha estat típicament femenina: netejar, cuinar, entretenir les criatures, rentar, tornar a netejar i a cuinar... i així dia rere dia.

Som cada vegada més individualistes, ens és molt difícil adaptar-nos a un projecte comú, a un ritme col·lectiu

Al marge d’aquest fet, i en funció del que m’arriba a través de les xarxes socials -una informació segurament molt esbiaixada, però gairebé l’única possible-, hi ha algunes coses que em criden l’atenció, respecte d’aquest confinament. Especialment la sensació de dificultat de moltes persones per ajustar-se a un ritme col·lectiu, a una vida compartida. En la quotidianitat que hem construït, cada matí surt tothom disparat cap a la seva feina o la seva escola, i generalment les famílies ja no es retroben fins al vespre; i encara al vespre, cadascú segueix el seu ritme, segons l’edat i condició. Tenim la fantasia que el cap de setmana és el millor moment, perquè podem estar junts, retrobar família o amics. Però el que passa ara sembla mostrar que és només això, una fantasia, perquè si aquesta situació s’allarga més de dos dies comença a ser incòmoda o inquietant, fins al punt que hi ha criatures que ja demanen anar a escola, i persones adultes que somien tornar a la seva feina habitual.

I és així com aquest temps es converteix en un test dels nostres valors, d’allò que com a societat pensem que és important o no. I ens mostra els buits: som cada vegada més individualistes, ens és molt difícil adaptar-nos a un projecte comú, a un ritme col·lectiu; pensem que compartir és la situació ideal, però ens enviem més abraçades virtuals que no ens en fem de reals. El projecte familiar comú es basava en el fet que les dones acceptessin el projecte masculí, en adaptar-se al temps i ritmes dels homes; quan això es trenca, quan les dones decidim que la nostra vida es nostra i no ha de dependre de ningú altre -compartir sí, anul·lar-nos no-, es va dissolent el nucli mateix d’aquesta convivència; queda la necessitat de resoldre les tasques comunes, les criatures, els grans, els horaris, els recursos, cal decidir com organitzar-se. Més enllà d’això, ¿hi havia alguna cosa més que una fantasia?

Preguntem-nos, al final del confinament que estem vivint, si, al marge de les pors o de la necessitat d’exercici, han estat uns dies feliços, hem trobat un plaer i una alegria especials d’estar amb els nostres. Si és així, felicitats, estem de sort. Si estem desitjant que s’acabin i sortir corrent cap a les rutines habituals, ens caldrà pensar-hi. Sabem que després del coronavirus hi haurà un creixement dels divorcis, com sol passar després de les vacances. Tot això ens parla de la poca atenció que prestem a les relacions més properes, del poc esforç que hi esmercem.

En algun moment caldrà que, homes i dones, ens posem a construir de veritat una felicitat compartida, no basada en l’obediència d’una part, sinó en la capacitat d’adaptació mútua, d’aconseguir l’harmonia sense que això impliqui sacrifici de ningú. Però, perquè això passi, ens falta encara temps, i calma, i potser recuperar el valor de la vida interior.