Un compromís col·lectiu

Passada la primera resposta en calent, els atemptats ens deixen molts deures. Cal un compromís col·lectiu: que les víctimes no ho hagin estat en va, que la seva mort serveixi per impedir que fets així es repeteixin. D’una banda, els devem aquest esforç; de l’altra, no tenim por, però no en tenim perquè creiem que, actuant a temps, aturarem el terrorisme, no perquè pensem que per art de màgia no es tornarà a produir.

Durant la manifestació del 26 em va semblar clar. Tothom ha de poder acudir-hi, però anar-hi no pot ser un gest per quedar bé, ha de ser una voluntat de canvi individual i col·lectiva: de les autoritats si s’han comès errors, de la població de Catalunya, que ha d’evitar la islamofòbia i les represàlies, i de la població musulmana, que ha de fer els canvis necessaris perquè el terror no es pugui repetir en el futur.

Pel que fa a la població catalana, aquest compromís ja hi és; insuficient sempre, segur, però molts dels fets d’aquests dies han posat de relleu unes actituds tan obertes, tan acollidores, que, sincerament, m’han sorprès; per no parlar d’aquella abraçada del pare orfe d’infant amb l’imam, un gest d’una humanitat i d’una fortalesa d’esperit que supera l’imaginable. Cal seguir en aquest camí, indubtablement, i fer-lo encara més fratern, barrant el pas a tantes temptacions xenòfobes com es manifesten ara al món.

Parlem, però, de la comunitat musulmana, que, des del meu punt de vista, també s’ha de comprometre a un conjunt de canvis. A ella li toca esbrinar les causes que poden portar els seus joves a la barbàrie, quan, com en la cèl·lula de Ripoll, ja no es pot atribuir a la pobresa i a la marginació. Vist des de fora, tot fa pensar que en la socialització de les famílies musulmanes hi ha trets que poden propiciar aquestes actituds; no dic, evidentment, que es donin en totes les famílies, ni tampoc que aquests elements apareguin únicament en famílies musulmanes. Però sabem que és més probable que sorgeixin en aquestes famílies. En aquest sentit, crec que els hem de demanar que facin un esforç suplementari per, en primer lloc, salvar els seus propis fills i, en segon lloc, prevenir qualsevol possibilitat de violència.

Em dirigeixo, sobretot, a les dones musulmanes, i especialment a les mares, encara que sé que és poc probable que em llegeixin. No puc ni imaginar com s’han de sentir ara aquestes mares de Ripoll, amb els fills morts i l’angoixa del que han fet. Són elles les primeres que no han de tolerar que això segueixi, que han de reaccionar, han d’educar d’una altra manera. Els hàbits i valors que transmet la família en els primers anys de vida són decisius per al comportament posterior: ens marquen per sempre. I hi ha, com a mínim, un parell de problemes que aquesta comunitat ha de resoldre.

Primer problema: com deia un marroquí retornat al seu país després d’uns anys a Catalunya, les famílies musulmanes tracten de mantenir fills i filles aïllats del seu nou entorn, d’educar-los segons les normes dels països d’origen. Aquí rau el primer error de socialització: es fomenta la dualitat “nosaltres / els altres”, una dualitat que justament s’ha d’intentar evitar per les dues bandes, perquè marca camps enfrontats, entre els quals forçosament s’estableixen rivalitats i rancors, sobretot per part dels nouvinguts, que intenten afirmar-se i no són ben bé d’enlloc, si la pròpia família impedeix l’absorció de la nova identitat. I, en això, les mares hi tenen molt a dir.

Però hi ha un segon problema: la feblesa social de les musulmanes. Si entre les joves hi sol haver una més gran llibertat, les grans estan molt sotmeses, tenen molt poca veu pròpia. Viuen immerses en un ordre social antic, amb formes patriarcals molt més estrictes que les nostres, que transmeten encara una masculinitat basada en la violència i la força, en la valoració masculina per la capacitat d’imposició dels homes i l’enfrontament entre ells. Un ordre social que, en molts dels països d’origen, està tendint a endurir-se, a anar cap al passat, en lloc d’avançar cap a la democràcia. Diverses analistes marroquines han parlat d’aquest retrocés, que porta fins a impedir que homes i dones treballin junts perquè elles són vistes com a temptadores que indueixen els homes a pecar. Unes posicions que porten a sotmetre les dones també en les famílies immigrants, cosa que dificulta la seva evolució. Sabem que això no ho marca l’Alcorà: les religions són misògines perquè reflecteixen l’ordre patriarcal que les ha bastit i interpretat, no perquè les divinitats menyspreïn les dones.

Dones musulmanes, tampoc vosaltres no heu de tenir por. Vestiu-vos com us sembli, pregueu al vostre Déu, però acabeu amb l’opressió ancestral, feu sentir la vostra veu, penseu en el que convé a les vostres criatures. Heu vingut buscant una vida millor, i esperem que l’hàgiu trobat; si no, hauríeu marxat. Doncs bé, si a Catalunya us hem fet un lloc mínimament acceptable entre nosaltres, deixeu que els vostres fills i filles siguin plenament catalans; probablement seguiran vivint aquí, i han de ser ciutadans i ciutadanes amb tots els drets però també amb tots els deures. Teniu raó a reclamar igualtat i bon tracte, però també heu d’oferir-ho, i per tant no solament respectar sinó també acceptar en profunditat la forma de vida d’aquest país, que us ha pogut donar allò que no vau poder trobar en el vostre. I no estic parlant de la religió, que en un estat laic és un fet privat, sinó de l’acceptació d’un projecte democràtic comú que renunciï a tot tipus d’imposició i de violència.

I si necessiteu suport, només cal que ho digueu, que som moltes les catalanes que ja hem aconseguit tenir veu pròpia, en sabem els topants i us podem ajudar.