Una entesa possible?

Si rebobinéssim fins al 2011 potser ens seria més fàcil trobar algun fil que ens permetés entendre el trencaclosques actual. Què deien els moviments socials, a Catalunya? Bàsicament, frenar dos processos: d’una banda, aturar els desastres provocats per la crisi i, de l’altra, desmuntar l’amenaça constant de recentralització, és a dir, de pèrdua de llibertats i autogovern amb què amenaça des de fa anys el PP.

Des d’aquell any han passat moltes coses. Algunes de molt bones, al meu parer: el despertar d’unes generacions joves a la política, empeses bàsicament per la indignació i per la ràbia de veure’s reduïdes a situacions de marginalitat, mentre que tant Espanya com Catalunya anaven pel pedregar. En aquest sentit, era una empenta nova i totalment necessària en un moment crític, en què calia renovar un àmbit polític que feia massa temps que sestejava i s’enrocava en un partidisme fosc.

D’altres esdeveniments, però, han sigut negatius: hi ha hagut una mala direcció política tant a Espanya com a Catalunya. I ha sigut dolenta perquè, sobretot per part del govern central, s’ha negat la possibilitat d’entesa i de diàleg. La resposta a Catalunya ha sigut endurir els desafiaments, fiant-ho tot a un trencament unilateral i fent un conjunt de fugides endavant per mantenir la tensió independentista. Unes posicions polítiques, totes dues, que responen més a necessitats de partit que a un plantejament de país, sobretot perquè no s’ha dit amb claredat, des de cap de les dues bandes, quines eren les alternatives, quins els camins possibles per fer-les reals i quins preus caldria pagar per assolir allò que es proposava. De manera que tot s’ha anat esquematitzant, i, com si es tractés d’un partit de futbol, ja només compta qui guanya i qui perd, qui aconsegueix de fer més gols als altres. Sense saber ja gaire, tots plegats, a on condueixen aquestes batalles.

Des del meu punt de vista, els resultats del 20-D obren una escletxa d’esperança. En aquestes eleccions ha aparegut una altra Espanya. És cert que no ha mort encara l’antiga visió centralista castellana que tant mal ha fet al conjunt del país; però al País Basc, a València, a les Illes, fins i tot a Astúries i a Galícia moltes persones han apostat per un partit que s’arrisca, i que posa sobre la taula, fins i tot com a condició indispensable, que la gent de Catalunya pugui decidir lliurement sobre el seu futur. Una vegada més Catalunya sacseja l’ statu quo endormiscat per obrir un temps nou. Qui, si no, va imposar l’any 1978 l’estat de les autonomies, un gran pas endavant en aquell moment? Però ara ja no està sola; bona part de l’Espanya perifèrica sembla haver-se posat en marxa, proposant canvis socials i territorials i demanant diàleg i respecte enfront de l’autoritarisme i el menyspreu.

¿No és justament allò que hem reclamat llargament sense aconseguir-ho? I, malgrat tot, arriben veus des de l’independentisme que consideren que no cal, que ja està tot decidit. ¿Por de perdre protagonisme? ¿Rebuig a possibles solucions menys rupturistes, menys dramàtiques? L’objectiu del catalanisme no té per què ser la independència; aquesta ha de ser l’última solució, quan realment es faci evident que no hi ha diàleg possible. Ha sigut així per un temps, d’acord, però el PP no representa tot Espanya i, si n’hi ha una altra que aprofundeix en la democràcia, ens ha de tenir al seu costat. La mobilització catalana ha tingut moltes virtuts, entre les quals obligar els partits espanyols a tenir en compte unes reivindicacions que sempre havien menystingut. Això augmenta la força a l’hora dels pactes, però corre el risc de convertir-se en un element negatiu si l’independentisme es nega al diàleg i considera que pot fer una declaració unilateral que mai no ha sigut avalada per una majoria de la població.

Certament els nous partits són molt joves, molt improvisats, poden cometre errors importants i la força de Podem és encara insuficient. Però han sorgit d’una necessitat social i per això cal esperar que tinguin una oportunitat. Mereixen, de moment, un vot de confiança. Un vot que Catalunya ha donat àmpliament a En Comú Podem perquè afronta el doble dilema present des del 2011, el social i el nacional, i, en aquest sentit, pot unificar moviments que van prendre camins diferents, malgrat que sorgien d’una crisi comuna. I perquè ho fa establint una aliança amb una força d’abast espanyol i, per tant, teixint unes complicitats que poden ser decisives a l’hora de trobar solucions.

Per tot això crec que seria un greu error girar-los l’esquena, i, concretament en el cas de Podem, negar la importància d’aquesta mà estesa. Una part de l’independentisme ha girat full i ja no vol parlar del dret a decidir. Vol aprofitar aquests moments d’incertesa per avançar ràpidament cap a una declaració unilateral, seguint la línia encetada el 9-N, cosa que, evidentment, talla tot diàleg possible. Catalunya vol triar el seu futur, magnífic! Però cal enfocar-ho des d’un acord compartit, internament, i des de la negociació, externament. I, per tant, establint complicitats amb les forces progressistes d’Espanya, que també malden per alliberar-se dels vells opressors. Construint conjuntament el disseny d’un futur en el qual ens posem d’acord sobre si volem viure junts o separats. És una oportunitat, encara feble, però que de cap manera no s’ha de desaprofitar.