Entre l’èpica i l’atonia

Ha arribat el moment d’anar a votar, i es fa difícil fer-ho amb la il·lusió que contribuïm a consolidar l’entesa i el benestar col·lectiu. No puc evitar recordar l’esperança amb què vam anar a les urnes el 15 de juny de 1977: per fi acabava el malson i començaria la llibertat, i nosaltres, amb el nostre gest, ho fèiem possible. Malgrat la por d’aquell dia, amb la policia, llavors tan temuda, a les portes de cada col·legi electoral. Que lluny que estem d’aquella situació!

I amb tot, cal anar a votar, cal que tothom s’hi afanyi, per una raó que és als antípodes de les que teníem l’any 77: perquè les coses no empitjorin. Una raó tan vàlida com la de llavors, però, òbviament, molt menys engrescadora.

Quina és la gran diferència entre aquest moment i aquell? No pretenc entrar aquí a discutir els aspectes positius i negatius de la Transició, que hi va haver de tot, sinó apuntar a un altre aspecte: el de l’existència o no de projecte col·lectiu. Llavors n’hi havia un, resumit, d’alguna manera, en els crits de “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia”. Sabem -molts ho sospitàvem ja l’any 77- que la gràcia del projecte que aparentment ens unia era la seva inconcreció; més enllà de la voluntat d’instaurar una societat democràtica, tothom podia imaginar-la d’una manera diferent, com després es va anar veient. Però la demanda de democràcia era molt potent i mostrava la força de la cohesió social, perquè amb l’excepció d’alguns personatges foscos vinculats al franquisme, tothom la compartia perquè tothom hi podia guanyar. I per això, malgrat totes les dificultats, es va arribar al consens relatiu que expressa la Constitució.

Què ens trobem ara? Absència total de projecte col·lectiu, si parlem d’Espanya. Tot el contrari: conflictes, fragmentació, desorientació, canvis de criteri dels partits polítics, dirigents que es mouen en funció de l’última enquesta o l’últim acudit d’algun expert. El PP i el PSOE estan esgotats, no tenen res d’aglutinador a oferir-nos. S’han anat escorant a la dreta, titelles en mans de poders ocults. Se’ls vota per evitar mals majors, segons allò que cadascú tem més. Dels partits nous, vinguts a renovar la política, Ciutadans s’ha mostrat com una mena de castell de focs sense cap consistència, capaç només d’insultar i agredir. Podem va configurant un projecte, un projecte d’esquerres ara en construcció, però amb enormes dificultats. Combatut de totes bandes, treballant amb els fragments d’antics projectes ara esmicolats, sembla incapaç, de moment, d’arrossegar una majoria que hauria de ser immensa per poder-se imposar en una societat sotmesa a un neoliberalisme ferotge, amb una classe treballadora replegada i a la defensiva. S’ha de moure entre l’autodefensa, l’articulació d’interessos molt diversos, el fer-se un lloc; si aconsegueix persistir, acabarà quallant una alternativa, però de moment encara no és prou fort per treure’ns del marasme en què estem.

I amb tot, en temps de globalització, quan tot sembla dissoldre’s, necessitem un projecte polític potent. Des del meu punt de vista, això explica l’èxit de Vox, com explica també l’èxit de l’independentisme. ¿Com pot algú votar una cosa tan tronada com les propostes de Vox, que ens tornen noranta anys enrere, al moment del “ nuevo amanecer ”? No veig que tingui gaire relació amb fenòmens com el Front Nacional francès o les propostes de Salvini, malgrat que ara tracta d’assemblar-s’hi; les circumstàncies són les mateixes, el creixement de les desigualtats, la incertesa respecte al futur, la immigració, però les formes són les falangistes i franquistes, l’exaltació del mascle totpoderós, l’enyor d’un imperi construït a cops d’espasa. Ja només els falta el “ Viva la muerte ”. Què té a veure amb nosaltres, tot això? No res. Però es demostra que té un atractiu, la força de les certeses simples, sense dubtes, ser una crida a imposar, com sigui, un ordre nou, sense fissures. Una èpica, per dir-ho breument. Just allò que no ofereixen els altres partits.

I no és casual que hagi sorgit justament enfront d’un altre projecte èpic, el de la independència de Catalunya, un repte dels que poden entusiasmar, perquè criden a una gesta clara, gran, aparentment indiscutible. Ep, atenció, no dic que el projecte de Vox i el de l’independentisme siguin la mateixa cosa, és evident que no, que en molts aspectes són totalment oposats. Un mira cap al passat, l’altre cap al futur, entre tantes altres diferències. Però ambdós tenen en comú la capacitat de presentar-se com a capaços de superar situacions encallades, de prometre horitzons lluminosos que mereixen tots els sacrificis i que cal aconseguir costi el que costi.

Probablement per això les úniques persones que votaran convençudes són les que donen suport a aquests projectes excitants, que l’èpica sempre ens commou. La llàstima és que vagin en direccions antagòniques, que no apunten a una entesa sinó, justament a un horitzó greu de confrontació.