Una esperança ben fràgil

Ha començat el nou any i ens hem desitjat sort i felicitat, i que sigui millor que l’anterior, tan ple d’ensurts i conflictes. L’any que neix aporta una esperança: sembla possible la formació d’un govern progressista amb el suport de diversos partits perifèrics (tot i els intents de sabotatge d’última hora). Un govern bastit damunt acords molt treballats i indubtablement valents, especialment en relació a Catalunya, donades les característiques de la conjuntura actual.

Des del meu punt de vista, la investidura que es prepara és una gran notícia positiva per dos tipus de raons. Per una banda, perquè el text de l’acord entre el PSOE i UP proposa un conjunt de mesures que permeten pensar en un desbloqueig de situacions que en els darrers anys no solament no han progressat sinó que han retrocedit. Qüestions relatives a l’ocupació i als salaris, problema número u d’unes generacions joves que han vist esfumar-se el futur que se’ls havia promès; qüestions relatives a la sanitat i a l’educació, amb propostes de revertir les retallades que va dur a terme el govern Rajoy i amb la necessària derogació d’una llei tan retrògrada com la Lomce; qüestions relatives a la igualtat i a la violència de gènere, al canvi climàtic, a les pensions... És a dir, propostes per donar solució als problemes que s’han anat agreujant, que han suscitat amplis moviments socials i que han tingut com a conseqüència l’empobriment de gran part de la població, la destrucció de la confiança en el futur i el descrèdit dels partits polítics i les institucions. Unes propostes que, si es confirma la investidura, haurem d’anar analitzant amb calma.

Però hi ha un segon aspecte que em sembla encara més interessant, perquè va més enllà de mesures concretes i ens parla de la possibilitat d’un bloc polític que es podria mantenir en el temps per dur a terme una acció comuna de transformació i reordenació de la societat espanyola. Les opcions polítiques s’han fragmentat i han donat lloc a més partits. Això, que es pot viure com una dificultat pel que fa a la governabilitat, implica també una representació més ajustada i matisada dels diversos interessos i necessitats d’una població cada vegada més conscient del que vol i més capaç d’expressar-ho. Quin bloc es dibuixa? El que es pot vertebrar a partir de dos eixos. En primer lloc, l’eix d’esquerres. Unes esquerres moderades, sí, no es tracta de propostes revolucionàries, però prou valentes si tenim present on som i en quina direcció s’ha mogut la política espanyola en l’etapa PP. I, en segon lloc, l’eix perifèric, és a dir, el format per partits que reivindiquen enfortir els poders locals i autonòmics en lloc de retornar poder a l’estat central. Evidentment, amb diferències molt notables entre els partits que representen aquesta opció, com sabem prou bé. No són de la mateixa naturalesa les demandes de Catalunya o Euskadi, d’alt voltatge polític, que les que formula Compromís, per exemple, de base sobretot econòmica.

Aquestes diferències seran explotades a fons per una dreta enfurismada davant la seva pèrdua de poder. Cal dir-ho: no són diferències petites ni fàcils de solucionar, perquè, entre altres coses, la distribució dels recursos entre les comunitats provoca una situació de competència entre elles: jo em mereixo més, jo no he de ser menys, jo vull ser independent... Ara bé, per sort, no hi ha un altre bloc polític possible: la recentralització només la vol la dreta i no sembla que pugui comptar amb gaires suports perifèrics i obtenir una majoria. Cal, doncs, enfortir el bloc que s’apunta, que sigui efectiu i mostri a la població que pot confiar de nou en uns governs no corruptes que posen els interessos comuns per davant dels propis de partit. Només així es podrà aturar la deriva cap a l’extrema dreta.

És una esperança fràgil, ho sabem. ERC ha donat suport a la investidura, Twitter bull d’insults de tota mena. Massa interessos en contra: els de dreta es consideren sempre els amos del país, de qualsevol país. És allò que va dir Marta Ferrusola quan es va constituir el primer tripartit: “Ens han tret de casa”. És gent que creu que el poder és seu, per essència, perquè sí. Abans que es consumi la investidura ja s’ha desfermat una guerra en la qual val tot: les falsedats, les amenaces, el joc brut de tota mena, la utilització fosca, retorçada i propera a la il·legalitat de les institucions judicials. Hem vist, malauradament, com a poques hores de la investidura han intentat encara una maniobra absurda, desmesurada, salvatge, per veure si podien impedir-la en una jugada inadmissible. Una maniobra tan grollera que, esperem-ho, no aconseguirà els seus objectius, però que, certament, farà més amarg a ERC el seu suport a la constitució d’aquest govern.

Res no serà fàcil. Tenint present que l’articulació d’un bloc s’hauria de fer controlant els dos eixos dels quals he parlat, es trobarà en un equilibri inestable, perquè els partits poden coincidir en un eix però ser adversaris en l’altre. Caldrà tenir molta fermesa i molta paciència per poder donar continuïtat al pacte que acaba de néixer i que ja es veu amenaçat, i aconseguir que doni tots els fruits que anuncia, que són molts i molt necessaris. Segur que ningú quedarà satisfet del tot, que això és conviure i és pactar. Però també segur que hi aprendrem democràcia, és a dir, que pactar vol dir avançar una mica i alhora cedir perquè avanci, també parcialment, l’adversari. Que en aquest cas no és la dreta, que ja s’ha constituït com un enemic declarat.

Que els Reis concedeixin llarga vida i molts èxits al nou govern i consolidin l’esperança que tants volen destruir. Ajudem-los a aconseguir-ho!