La llei del més fort

Violència terrorista, violència d’estat, violència masclista... Aquests dies ha tornat el cicle de la violència embogida, mostrant que la resposta del món occidental és tan primitiva i irracional com la de l’Estat Islàmic, o la d’aquests nois perduts a Occident que no han trobat altre camí que destruir-se destruint. La violència sempre condueix a més violència, ¿quantes vegades caldrà dir-ho? I només hi ha dues classes de violència: la que s’exerceix per defensar-se, i que només pot tenir una justificació si realment està destinada a aquest fi i ho demostra aconseguint-lo, i la violència masclista, comuna a totes les que estem vivint, es diguin com es diguin: la pulsió transmesa als homes mitjançant el model masculí que els autoritza a imposar la seva voluntat, a demostrar qui mana a bufetades, sigui en termes individuals o col·lectius, sigui amb ganivets o amb armes ultramodernes.

La violència masclista no només mata dones. Mata, sobretot, homes. Anant a les xifres d’homicidis podem comprovar-ho: l’any 2014 el 69% dels morts per homicidi, a Espanya, eren homes, i eren també homes el 93% dels homicides. Qui mata és el gènere masculí, és a dir, persones amb actituds derivades d’un concepte de la virilitat que els atorga el dret a matar més enllà de les lleis i de la raó. Em direu que pocs homes adopten aquesta actitud; certament, pocs arriben a l’homicidi, però la pulsió segueix vigent i acceptada. Vegeu, si no, com seguim considerant legítima la lògica de l’ull per ull, i més si es pot, en moments com aquests.

Cada novembre parlem, sobretot, de la violència contra les dones: assassinats, maltractaments, tràfic, violacions, assetjaments... Encara és massa estesa entre els homes la creença bàrbara que el món els pertany amb tot el que conté, dones incloses.

I quina és la resposta dels governs enfront d’aquest despropòsit? Unes polítiques contra la violència de gènere no solament escadusseres sinó, en els darrers anys, minvants, tant a Espanya com a Catalunya. A finals del 2004 es va aprovar la llei contra la violència de gènere; enguany s’està fent balanç de la seva aplicació després de 10 anys. Els resultats son totalment decebedors, no perquè la llei no fos vàlida, sinó perquè no ha estat desenvolupada; moltes de les mesures que establia no s’han dut a terme o no han estat dotades amb mitjans suficients. El nombre de dones mortes ha baixat lleugerament en els darrers anys, com ha baixat el nombre d’homicidis; però el de denúncies per maltractaments segueix creixent: 126.742 dones en van presentar a Espanya l’any 2014, a raó de 347 cada dia, un 1,5% més que l’any anterior! I també va augmentar en un 1,2 el percentatge d’agressors condemnats respecte a l’any 2013. En lloc de millorar, anem empitjorant.

Mig milió de dones ens vam manifestar a Madrid fa poques setmanes, exigint solucions. Enfront d’aquests augments, què fan els governs?

Em remeto a l’informe de la CEDAW -l’organisme de les Nacions Unides que analitza les polítiques a favor de la igualtat- d’aquest any 2015. Després de dir que felicita el govern espanyol perquè la llei del 2004 és molt avançada, diu literalment: “El grup [el grup de la CEDAW que ha treballat sobre Espanya] mostra una clara preocupació pel fet que les clares recomanacions del comitè de la CEDAW no hagin sigut adoptades pel govern. La resposta del govern al comitè deixa veure una manca de comprensió de l’obligació de l’Estat d’exercir la deguda diligència. [...] Hi ha hagut una disminució de les ordres de protecció dictades des de l’any 2008, moment en què es dictaven en un 73,3% dels casos, mentre que l’any 2014 només se’n dicten 5%. [...] Hem sabut que la situació dels serveis de protecció prestats a les dones víctimes de violència domèstica s’està deteriorant a tot el país, incloent-hi la disminució de disponibilitat de refugis per a dones i nens. La decisió de reduir el nombre de refugis és lamentable per la gravetat del problema”.

El govern Rajoy naturalment va contestar que la competència és de les comunitats autònomes i se’n va rentar les mans. Cal fer constar que el grup de la CEDAW felicita Andalusia, i ningú més, pel nombre i la qualitat dels serveis oferts a les dones maltractades.

A l’hora de votar, sisplau, mireu a qui voteu. Ens hi va la vida, la de moltes dones i també la de molts homes. A ells sembla no importar-los gaire: segueixen acceptant, practicant i gaudint amb la violència, real o simbòlica. Però les dones estem tipes de patir i veure patir inútilment, de tenir cura de la vida posant en joc la nostra pròpia vida i veure que, al capdavall, pot ser destruïda simplement perquè s’imposa el mandat mascle que guanyi el més fort. No tenim gaires mitjans per aturar la violència, però tenim el vot: mireu bé a qui voteu, dones, no fos cas que estiguem donant ales a qui ni tracta de protegir-nos, ni en sap, ni ho vol.