Catalunya, laboratori del segle XXI?

Si l’única defensa possible és la de la gent al carrer, la desgràcia serà grossa, la decepció irrevocable

Si per un moment ens podem sostreure a l’angoixa col·lectiva d’aquests dies i mirem amb certa perspectiva l’abast dels fets que vivim, el panorama s’amplia i ens permet, em sembla, de sortir mentalment de l’atzucac en què es troba Catalunya, d’aquesta mena de trampa mortal a punt de tancar-se damunt nostre. I de mirar, encara que sigui en el darrer moment, com podem evitar que efectivament es tanqui.

Mundialment estem en uns temps de molts canvis, i a Catalunya això ha provocat una gran ebullició social, un neguit de repensar-ho tot, de tornar a començar sense traves ni impediments, un impuls magnífic, que ha cristal·litzat en un clam per la independència. Però que, al meu entendre, va molt més enllà, en l’imaginari col·lectiu, i apunta a una renovació social de soca-rel marcada per anhels diversos: aprofundir en la democràcia, disposar dels propis recursos i superar unes formes de vida i de treball que estan sent massa insatisfactòries. I tot això s’ha canalitzat mitjançant una demanda: volem un país independent; i una il·lusió: la Unió Europea ens ajudarà a aconseguir-ho.

Catalunya apareix, en aquest sentit, com un possible laboratori d’allò que poden ser les línies de canvi de les societats al segle XXI. És evident que la Unió Europea, que és totalment necessària en un món globalitzat, és també profundament insatisfactòria en la seva realitat actual, presonera d’uns estats que ja no són una forma adequada d’organització en aquesta etapa històrica. És molt possible que creixi la reivindicació d’una articulació diferent dels pobles europeus, que es tendeixi a un afebliment dels estats actuals: veiem que va sorgint la demanda d’independència i d’autonomia. Ara són dues regions italianes, la Llombardia i el Vèneto; Escòcia va assenyalar el camí fa pocs anys; l’equilibri belga, i fins i tot el francès, són força precaris. Davant la globalització despersonalitzadora, la barreja cultural, la producció transnacional, és lògic que neixi la voluntat de mantenir unes arrels, una identitat, de preservar les nostres coses. Enfront de la brutal ofensiva d’un gran capital que s’imposa als estats, és normal que les persones vulguem recuperar la nostra possibilitat de control sobre l’entorn proper, per no veure’ns arrossegades per unes decisions llunyanes, amanides d’una legalitat damunt la qual gairebé hem perdut tota influència. Però encara falta molt per afinar l’argumentació, per deixar clar que no es tracta de la insolidaritat dels rics contra els pobres; i cal saber també que les resistències seran immenses, que el pes dels estats, malgrat que estiguin afeblits pel gran capital, és encara extraordinàriament important.

Nosaltres no ens enfrontem a un Goliat moribund. El xoc frontal només es pot saldar amb un fracàs

Catalunya ha estat una nació capdavantera en aquesta reivindicació, i en la voluntat d’una renovació profunda, que es manifesta no solament en l’àmbit polític, sinó també en l’educació, en l’economia solidària, en la voluntat d’acollir, en les múltiples iniciatives de canvi sovint frustrades per un estat ancorat en una mentalitat del passat. Tot ha portat a creure que calia en primer lloc desfer-se d’aquest obstacle. Però els Davids només poden guanyar els Goliats quan aquests ja trontollen, quan estan més o menys tocats de mort, o quan formen un gran equip que estira per diverses bandes. I nosaltres no ens enfrontem a un Goliat moribund. El xoc frontal només es pot saldar amb un fracàs: cal intel·ligència, astúcia, cintura. Envestir-lo de cara és un suïcidi, i un fracàs per a una tendència naixent en altres llocs, perquè tendeix a confirmar la impossibilitat del canvi.

Crec que hem de preservar la gran força que representa el moviment social que s’ha generat; cal fer-ho en les millors condicions, evitant ara donar la clau de casa a qui tindrà un plaer de deixar-la perduda, dedicant un temps a refer la cohesió, que ha estat prou malmesa, a definir millor els objectius i a ampliar els acords, i a buscar complicitats exteriors. No amb l’actual Unió Europea, que ja hem vist de quin peu calça, sinó amb els pobles europeus que busquen també la consecució d’un marc i un funcionament diferents, que no els anul·lin. En aquesta etapa el moviment independentista ha aconseguit ja moltes coses: en primer lloc, existir d’una manera pacífica i sostinguda; en segon lloc, frenar una recentralització que estava en el programa del PP ja durant l’anterior legislatura, quan tenia majoria absoluta, i que no ha pogut dur a terme precisament per l’oposició de Catalunya.

Actuar altrament, llançant-se ara a un intent d’avançar, de proclamar una República Catalana amb nul·les possibilitats de ser reconeguda internacionalment, és malversar la força acumulada. Si l’única defensa possible és la de la gent al carrer, la desgràcia serà grossa, la decepció irrevocable. El carrer té els seus límits, enfront de les armes, i els governants han de saber-ho. Preservem intacta la força d’un moviment exemplar ampliant els objectius i les complicitats. Ni un pas enrere vol dir, al meu entendre, fer tot allò que permeti sempre avançar, però no llançar-se al buit, que pot ser un gest bell, però és destructor. Que no ens perdi l’estètica, una vegada més. Ni humiliació ni braç de ferro: cadascú lluita amb les seves armes, i les de Catalunya només poden ser vencedores si es basen en la serenitat, el pacifisme i la intel·ligència.

Etiquetes