Fractures

SociòlogaLa constitució del nou Parlament és una molt bona notícia, un senyal que es pot iniciar la recuperació política que necessitem després de les trencadisses dels últims mesos. Queden grans incògnites respecte a la constitució d’un nou govern i dels marges d’acció que pot tenir, tal vegada més limitats que en el passat. Esperem que no sigui així.

Hi ha, però, una sèrie d’altres estralls que s’han produït en els darrers temps als quals caldria prestar atenció, i que són més de l’àmbit individual i de la societat civil que de l’àmbit polític. Catalunya està començant a lliscar per un pendent extremadament perillós i hauria de frenar, perquè les conseqüències poden ser molt greus. Les fractures socials són sempre molt preocupants, i en aquest moment hi ha símptomes que la societat catalana s’està esquinçant no solament per les costures que cusen les diverses peces socials sinó des de dins mateix dels teixits que constitueixen cadascuna d’aquestes peces.

Internet és el mirall més clar d’aquesta destrossa. Milers de tuits, cada dia, en són la prova. Algú fa una afirmació i, de seguida, respostes i tuits i retuits apareixen a les pantalles, amb tota mena de desqualificacions. Els mitjans de comunicació també ens ho estan dient. Debats cada vegada més agres, més cridaners, més enfrontats; la barroeria, l’insult, es fan presents. I, per sort, no veiem l’allau de whatsapps que s’envien, que llavors l’expressió del menyspreu, la ràbia, la impotència, l’odi, gairebé ja ens arribaria al coll.

La divisió a Catalunya ha estat un argument del govern central per bescantar l’independentisme. Recordeu l’Aznar: “¡Antes se romperá Cataluña que España!” No li vam donar crèdit, evidentment: ens dèiem que érem un país molt civilitzat, on, entre nosaltres, sempre ens podem entendre. Aquell famós oasi català. Ara, però, hi ha signes que això ens comença a passar i, francament, ho trobo gravíssim. Especialment perquè tot allò que ens ha fet mal i ens ha ofès del comportament del govern espanyol -la falta de sentit democràtic, de capacitat de diàleg i d’entendre les raons dels altres- està apareixent entre nosaltres, amb una virulència i un mal to que mai hauria cregut possible.

I això no passa només entre votants independentistes i votants unionistes. Aquesta fractura és sempre la més probable, perquè, dit a grans trets, és com si a Catalunya convisquessin dues enormes plaques tectòniques, la dels catalanoparlants d’origen i la dels castellanoparlants; dues plaques formades per persones amb característiques prou diferenciades: les separa la classe social i la pertinença cultural, que a vegades es confon amb la identitària. Mantenir junts aquests dos grans grups no ha estat fàcil, però s’ha aconseguit durant molt de temps. Ara hi ha signes molt evidents d’un enfrontament que ha adquirit caràcter institucional, atès que la fracció que es considera culturalment castellana ja té representació política pròpia, i alhora gaudeix sempre d’un suport especial: el de les institucions i els intel·lectuals de la resta d’Espanya, que solen ignorar aquest grup social però l’utilitzen quan els cal.

Aquesta fractura és la més perillosa; aquest grup social, en passar de votar el PSC a votar Ciutadans, no solament desvia la composició del Parlament cap a l’anticatalanisme, sinó també cap a la dreta. En un moment en què veiem aquest desplaçament de posicions polítiques en tants països d’Europa i també als Estats Units, es tracta d’una molt mala notícia. Heus aquí que el que s’havia evitat, el decantament d’una part de la població treballadora cap a opcions d’extrema dreta, pot succeir ara, com a conseqüència imprevista de la lluita per la independència. Invalida això aquesta lluita? No, però la direcció política d’un moviment ha de tenir sempre presents les conseqüències no desitjades d’allò que intenta impulsar, i és evident que en els darrers mesos hi ha hagut imprevisió en aquest sentit.

No és, però, l’única fractura que apareix: se’n està produint un altra a l’interior mateix del catalanisme. Haver forçat les coses com s’ha fet ha acabat trencant el teixit social autòcton, aquell damunt el qual s’ha bastit el consens per anar avançant en la catalanització, tan deficient a finals dels setanta. El moviment independentista ha estat exemplar en molts aspectes: la disciplina, la capacitat d’unitat en les seves expressions i manifestacions, la contenció de qualsevol temptació d’agressivitat física. Potser un cas únic, en aquest sentit, entre els moviments de masses d’aquesta magnitud. Ara, però, aquesta contenció sembla trontollar. No hi ha hagut violència física, per sort, i esperem que no n’hi hagi mai; però la violència es pot manifestar de moltes maneres i comença a aparèixer amb cruesa. Exclusions, violència verbal, a la qual s’està també responen amb violència verbal i a vegades física, desqualificacions públiques, agressivitat entre uns i altres, trencaments personals, familiars i fins i tot professionals.

Així no anem bé. Si aquesta fractura s’aprofundeix, destrossarem la nostra convivència, i per tant, el país. Quan, de fet, almenys dins del catalanisme i probablement també entre els altres catalans, hi pot haver un objectiu totalment compartit: treballar per anar avançant en més nivells d’autogovern per a Catalunya. I avaluar cada pas per veure si ens acostem a aquesta fita o ens n’estem allunyant, com ha succeït en els darrers mesos. Per començar, cal aconseguir, en aquesta nova legislatura, tornar al respecte i al civisme que sempre han caracteritzat la nostra vida col·lectiva.