07/07/2017

Orgull i prejudicis

4 min

Que membres destacats del PP acudissin la setmana passada a la Festa de l’Orgull que es va celebrar a Madrid és com un punt de ruptura, el símbol d’un viratge en el moviment LGTB. Es tanca un cicle, en certa manera. De ser considerats “vagos y maleantes” i patir tota mena d’humiliacions i maltractaments, els membres d’aquest col·lectiu han passat a estar gairebé de moda, a organitzar la festa més multitudinària i a tenir tanta força que fins i tot la dreta més rància considera que hi ha de ser present. És el triomf d’un moviment social tenaç que ha aconseguit treballar coordinadament i s’ha convertit en una onada tan potent que ha acabat arrossegant gairebé a tothom.

He seguit de lluny aquesta lluita des dels anys setanta i sé d’on venim. Encara ara em sorprèn que el matrimoni homosexual hagi estat acceptat en alguns països i que se n’hi vagin sumant, com ha fet Alemanya fa pocs dies. Perquè si bé no totes les societats han condemnat l’homosexualitat i a la Grècia antiga, per exemple, era practicada pels homes d’una manera oberta, sempre ha aparegut com un fet marginal, com una expansió personal curosament apartada de tota forma institucional, i per tant negada com a base de la família. I aquí és on es produeix el gran canvi: no en l’acceptació de l’homosexualitat com a possibilitat humana sinó en la legalització del que s’ha anomenat el “matrimoni per a tothom”.

Hi ha factors que han ajudat en aquest procés. Creure que la unió de la parella ha de basar-se en l’amor i en l’atracció sexual -i que aquest és el fonament adequat per construir una família- havia de conduir, tard o d’hora, a legalitzar el vincle de qualsevol parella que complís aquestes condicions. Però tenint present la força que encara té l’Església a casa nostra, no semblava possible que Espanya experimentés aquest canvi en tan poc temps. I, amb tot, encara queda molta feina per fer; la que fan, per exemple els pares i mares d’adolescents homosexuals o de criatures transsexuals, quan acullen nois i noies que, en el moment d’explicar a la família la seva diferència, s’han d’enfrontar a la incomprensió i a vegades a l’expulsió de casa. La que fa el professorat quan es troba davant la ruptura sexe/gènere a l’escola i ha de tractar amb total naturalitat una situació que sovint genera burles o violència sobre la persona que l’expressa. La que han fet alguns mitjans de comunicació amb l’actitud que han mantingut en aquest tema: la normalitat amb què apareixen escenes eròtiques homosexuals en novel·les i sèries de gran difusió ha contribuït, probablement de manera decisiva, a difondre la idea que és un fet que pertany a la vida privada i depèn únicament de cada persona, sense que pugui implicar cap discriminació pública.

Sabem que segueix havent-hi prejudicis i fins i tot agressions, però globalment podem considerar que l’acceptació de les diverses eleccions sexuals ja és un fet; ara queda, per a mi, una incògnita: quina direcció prendrà aquest moviment? ¿La celebració de l’Orgull és l’afirmació d’una identitat diferent de la de les persones hetero? I, si és així, ¿no era la demanda, fins ara, de l’acceptació de les persones LGTB com a persones plenament normals? És a dir, ¿no és convenient, precisament, la “normalització”, en el sentit de desaparició de l’excepcionalitat, de l’estigma? Gais, lesbianes, transsexuals o transgènere ja són majoritàriament considerats persones com tothom, que s’aparellen, es casen, construeixen una família i solen fer-ho fins i tot, en aquest moment, amb més compromís i ganes que la mitjana de parelles heterosexuals, potser perquè durant molt de temps aquestes possibilitats els han estat negades i haver-les aconseguit és una victòria.

Si la normalització s’ha aconseguit, per què cal seguir amb l’estètica de la ploma? ¿No resulta fora de lloc continuar transgredint, quan s’ha deixat de ser marginal? Esclar que durant molt de temps la provocació ha estat necessària, com ho és gairebé sempre per als membres dels moviments marcats per la discriminació. Les feministes han hagut de provocar, i els moviments racials també, per mostrar desafiament i força. L’ús de la mariconeria, del desplegament de plomes com a instrument de lluita, s’entén perfectament en un context de repressió; però quan la societat accepta la normalització de les diverses opcions sexuals, quan els límits que marcaven a foc les diferències de gènere comencen a esvair-se, quin sentit tenen aquestes versions caricaturesques de la feminitat i de la masculinitat, que semblen voler tornar a afirmar les distàncies entre els gèneres com a categories tancades?

Que l’Orgull es converteixi en una festa alegre i trencadora, en una celebració de la llibertat i la sensualitat, està molt bé; que molta gent hi vagi disfressada, fantàstic. És una mena de Carnaval modern deslliurat de signes religiosos. Però que reivindiqui una identitat específica em sembla que ja no cal, i que és més aviat contradictori, perquè torna a marcar aquestes persones com un col·lectiu marginat i marginal quan justament han lluitat per ser acceptades com són i prou. Estic segura que molts dels meus amics i amigues homosexuals no se senten gens identificats amb l’exhibició de la ploma. Pot passar que si la Festa de l’Orgull segueix per aquest camí no serveixi per destruir els prejudicis sinó més aviat per alimentar-los en seguir presentant units homosexualitat i transgressió. ¿Orgull de l’estigma? Potser sí, però és també una manera de perpetuar-lo.

stats