Un poeta a la maleta

SociòlogaS’acaba l’estiu, aquest temps de viatges esperats, desitjats, somiats. Exploració del món, trobada amb el que és diferent, experiències inèdites, sensacions noves, descobriment. Pensar en un viatge sempre ha estat com apropar-me a una pastisseria quan era petita: com trio? Si el que voldria és un de cada! Els pastissos ja no m’atreuen tant, però el viatge segueix sent una passió. Per quant de temps, però?

Viatjar és probablement un dels desitjos moderns més generalitzats, sigui el que sigui allò que cadascú busca en el viatge. No totes les societats han tingut aquest costum; generalment la persona viatgera ha estat vista, en el passat, com una raresa, com algú inadaptat. Machado explica, per exemple, que la seva àvia no havia sortit mai del barri de Triana, ni tan sols havia creuat el pont que l’uneix amb Sevilla. Per què m'he de moure, deia, si aquí tinc tot el que m’agrada? Una manera de veure les coses ben diferent de la que tenim nosaltres, que sempre volem noves vivències i nous paisatges.

En els darrers anys, però, hi ha canvis que fan pensar que el gust massiu pels viatges també es pot acabar. No dic que s’acabi el turisme, que, com a tal, sovint expressa més el desig d’espais desregulats on puguem actuar impunement que l’afany de descobriment. Però, parlant del gust pel viatge, s’està produint al món un procés que té característiques de caràcter entròpic; és a dir, una pèrdua de la diversitat i alhora un augment del desordre. Un procés que tendeix a diluir tot el que durant els darrers tres segles, i sota la direcció de viatgers il·lustres com Goethe o Claudio Magris, impulsava a viatjar.

Pèrdua de diversitat: segur que molts i moltes ho deveu haver vist, sobretot si ja teniu certa edat i recordeu escapades antigues. Amb poc temps de diferència he estat a Tòquio i a Berlín, ben lluny l’una de l’altra, inscrites en tradicions sense res en comú, pertanyents a mons culturals molt potents, de gran originalitat. Doncs bé, en totes dues ciutats –i el mateix podríem dir de París, de Singapur, de Buenos Aires– he vist uns edificis recents molt similars –alçada, ampul·lositat, acer i vidre–, pràcticament intercanviables; les mateixes botigues i les mateixes peces de roba –un parell de marques espanyoles assenyalen indefectiblement on és el centre, es tracti de Hong Kong o de Montpeller–. És inútil recórrer als mercadets per trobar peces especials, sorprenents: arreu les mateixes arracades, fulards i samarretes, que també semblen existir les transnacionals de l’artesanat travessant fronteres a pleret. I si anem al capítol dels menjars, gairebé podem dir que només hi ha tres opcions: o la pizza i pasta italiana, que ha esdevingut universal –encara recordo la meva sorpresa quan, preguntant a Austràlia per una menja típica, algú em va recomanar una pizzeria–; o el menjar asiàtic, en les seves diverses versions, amb predomini del sushi, això sí; o els kebabs i falàfels. Ni a Berlín és gaire fàcil trobar les costelles de porc i salsitxes que han caracteritzat des de sempre la gastronomia alemanya.

Homogeneïtzació, doncs, resultat de la globalització. I el consegüent desordre intern, que sempre acompanya l’entropia: gent de tot arreu a tot arreu, turistes de tots colors a Barcelona o a Oslo, mercadet turc a Berlín o àrab a París, mesquites a Madrid o a Palafrugell, desregulació del mercat de l’habitatge, de la normativa del taxi, casa nostra convertida en un hotel possible, casa vostra pot ser meva per dues o tres nits. He arribat a entrar en pisos dels quals els habitants havien marxat potser 5 minuts abans, deixant la nevera plena de plats a mig consumir, l’armari a vessar de roba interior. La societat líquida de Bauman traspassa límits que ens semblaven impossibles fa 10 anys, i es dilueix, gairebé, la propietat privada: tot pot ser de tots, puc llogar o intercanviar el meu cotxe, el meu llit, els meus amics, per una estona.

No m’estic queixant, ni enyorant cap temps passat, que sens dubte va ser pitjor. El desordre és fins i tot divertit, no hi ha límits ni fronteres –segons per a qui, esclar, però aquest és un altre tema–, i tot és possible a gairebé tot arreu, sempre que acceptem la uniformitat. Únicament em pregunto quin serà l’interès de viatjar en un futur, donada la pèrdua de diversitat. Què passa, ja ara? Que allò que visitem a les ciutats estrangeres són les restes del seu passat, perquè és allò que les diferencia, que els dona una personalitat pròpia. El passat ens parla d’una història singular, ens ofereix un relat, ens dona un sentit que fa interessant la visita, perquè ens fa participar d’un paisatge humà únic, pintoresc, o perillós, tocat pel triomf o per la tragèdia. Ens parla de la diversitat de l’aventura humana, una diversitat que no ens ofereix el present, perquè el relat del present té molt d’uniforme, de monòton, i, per a la mirada del viatger, de forçosament superficial, igual a casa nostra que a l’altre cap del món.

A menys que vulguem fer de turistes, i buscar únicament sol, platja i alcohol a dojo, ens caldran poetes, en el futur, per mantenir la il·lusió del viatge, per donar un sentit a indrets que cada vegada s’assemblen més. Sense ser-ne gaire conscient, ja he començat a practicar-ho, i m’enduc Kawabata al Japó per saber per què he d’anar a Asakusa, i m’empasso 'Berlin Alexanderplatz' a Alemanya i de cop la plaça em comença a parlar. Ells em donen ara una profunditat de mirada, de vivències i sensacions que els carrers de les ciutats van deixant de transmetre’ns. No us descuideu de portar un poeta a la maleta, si encara busqueu un sentit al viatge!