El rei de la creació

Diversos casos han posat de manifest, en els darrers temps, la permanència d’un substrat totalment arcaic en la nostra cultura

Hi ha moments en què sembla que la impunitat es va acabant, i que un canvi de mentalitat comença a imposar-se. En altres moments, però, el dret masculí ancestral a apoderar-se de tot el que hi ha damunt la Terra i a utilitzar-ho segons el seu caprici torna a regir, diguin el que diguin les lleis. I ens cau a sobre, ens esgarrifa, ens aclapara. Res a fer, l’endemà tothom gira full, i tot continua igual.

Als Estats Units la història de Harvey Weinstein sembla haver marcat una inflexió en l’opinió pública. El concepte d’assetjament sexual ja va aparèixer als anys setanta, però han passat gairebé cinquanta anys abans que es trenqués el mur del silenci i hagi començat aquesta allau de denúncies que mostra que gairebé un terç de les dones han sofert abusos i ofenses sexuals. Esperem que aquest doll, que s’ha contagiat a tants altres països, no s’estronqui: per fi té conseqüències per als perpetradors, que són expulsats dels pedestals i privilegis que els permetien la impunitat. És l’única manera de fer-los canviar de conducta; renyar-los no serveix per a res, ben al contrari, encara els fa sentir més poderosos.

Entre nosaltres, però, la inflexió en l’opinió pública encara no ha arribat, malgrat els esforços de tantes dones per denunciar les violències masclistes i els abusos sexuals. Diversos casos han posat de manifest, en els darrers temps, la permanència d’un substrat totalment arcaic en la nostra cultura: el de la dona obligada a entregar els fills malgrat ser conscient del possible desastre i el judici sobre la violació col·lectiva d’una noia durant els Sanfermines de l’any passat. I tants altres. És cert que aquests nois no enganyen ningú: s’autodesignen com “ la manada ”, reivindicant així el seu tarannà salvatge.

M’escandalitza que els homes primitius trobin encara ara un ressò tan favorable en el seu entorn

Que encara hi hagi homes primitius que se segueixen considerant amb drets de caçador no em sorprèn; el que em sorprèn i m’escandalitza és que trobin encara ara un ressò tan favorable en el seu entorn, als mitjans de comunicació, als jutjats, a les xarxes socials. Que les barbaritats que van cometre siguin gairebé justificades amb l’excusa que la noia no va quedar totalment destruïda, que va seguir fent vida de jove, ens mostra quina és la creença profunda entre nosaltres. L’home -és a dir, el baró, cal deixar-ho clar- segueix considerant-se el rei de la creació, i això vol dir que pot disposar-ne, que tot està fet per al seu gaudi, fins i tot quan comporta destruir-ho: la terra, l’aigua, l’aire, els animals, les plantes i, especialment, les dones. L’home és l’únic subjecte, l’amo de tot; les dones no ho som, és ben conegut. Formem part del decorat: per concebre’ls, parir-los, alletar-los, netejar-los, donar-los plaer, mimar-los i admirar-los. El fet que ens agradi o no, què pot importar? És el nostre destí i com més aviat ho entenguem, millor per a tothom.

Françoise Héritier, una gran antropòloga que ha mort fa pocs dies, explicava la seva experiència en algunes societats africanes, on les dones porten els seus nadons a coll mentre treballen als camps. Si un nen plora, s’afanyen a alletar-lo. Diuen que els nens tenen el cor vermell, impacient, i que no se’ls pot fer esperar. Si plora una nena, la deixen plorar: ha d’aprendre que mai no obtindrà el que vol, i més val que s’hi acostumi des del naixement. Heus aquí la diferència bàsica que ha presidit des de sempre l’educació d’homes i dones. Que la segueix presidint, encara que no en siguem conscients i ni tan sols ens n’adonem.

En relació a les dones, la gran tasca dels homes avui és el suport en un moment en què nosaltres hem encarat la difícil tasca de construir-nos com a subjectes sense abandonar la cura de la vida

A les nostres societats moltes dones hem començat a qüestionar aquest tracte, a posar de manifest que és injust. Les lleis ens van donant raó; els fets, no. La violació de “ la manada”, com tota violència masclista que s’exerceix damunt les dones, té poc a veure amb la sexualitat; és fonamentalment un exercici del poder, de posar cadascú al seu lloc i mostrar, una vegada més, qui mana aquí, qui té el dret de prendre, humiliar, utilitzar, destruir, matar si cal. Què sembla que lamentin aquests nois? Que la noia hagi sobreviscut, que no hagi quedat destrossada, perquè així hauria après, ella i totes, que és un ésser feble, subordinat. Com en els feminicidis de Ciudad Juárez, una mena d’afirmació simbòlica de la masculinitat més primària per deixar clara la seva superioritat.

Hi va haver un temps en què aquesta masculinitat dura, conqueridora, era probablement una necessitat social; sense ella la humanitat no hauria aconseguit tirar endavant: calia artigar, caçar, fecundar tant com fos possible, que els perills eren molts i els humans molt pocs. Ara som a l’altre extrem; però el rei de la creació no ha comprès que, en aquesta etapa, el que cal és parar la destrucció, cuidar la creació, conservar el que encara en queda. La civilització ha permès un domini dels humans damunt el món; la seva feina ara és conservar-lo, actuar com a consciència de la natura, com ens han dit repetidament els poetes. La consciència sorgeix precisament per conservar la vida, no per destruir-la. En relació a les dones, la gran tasca dels homes avui és el respecte i el suport en un moment en què nosaltres hem encarat la difícil tasca de construir-nos com a subjectes sense abandonar la cura de la vida. I comprendre, per fi, que no estem fetes per al seu servei ni per al seu plaer, sinó per gaudir de la nostra vida tan plenament com puguem i de la manera que vulguem, sense demanar permís.

Quant a ells mateixos, encara queda una tasca molt més difícil: sortir de la mentalitat de manada i entendre que ser els reis de la creació comporta sobretot deures respecte al món, no el dret de destruir-lo.

Etiquetes