La meitat del cel, la meitat de la terra

El projecte de llei sobre permisos parentals presentat fa uns dies per Units Podem és un triomf del moviment feminista. Implica un gran avenç cap a la igualtat, i per això pot resultar xocant en alguns aspectes. Hi ha grups de dones que aquests dies manifesten dubtes sobre el que es proposa, considerant que les 14 setmanes de permís per als pares haurien de ser voluntàries, de manera que cada parella pogués triar qui dels dos progenitors les pot agafar. Quina és la raó adduïda? La que diu que, si aquestes setmanes han de ser de permís dels pares, això implica menys temps perquè les dones puguin estar amb els seus nadons i gaudir de la maternitat.

Recordem quina és la proposta: actualment les mares poden gaudir de 16 setmanes de permís pagat. D’aquestes 16, 6 les han d’agafar obligatòriament i les 10 restants són voluntàries i transferibles, és a dir, que les poden agafar els pares. Per la seva banda, els homes tenen un permís de paternitat de 4 setmanes, ara ampliades a 5, al marge de les que els puguin cedir les dones. Tots aquests permisos són pagats al 100%.

La nova proposta porta la durada dels permisos per als pares a 16 setmanes pagades també al 100%, però intransferibles, de manera que el pare no les pot cedir a la mare o a la inversa. Dues setmanes s’han d’agafar obligatòriament en el moment del naixement o adopció, i les altres es poden agafar al llarg d’un any.

Hi ha una primera lectura que es pot fer d’aquesta proposta: dona més importància al naixement de les criatures, a les feines de cura i reproducció que han estat tradicionalment el lot de les dones, i que mai s’han valorat perquè no es consideren com una feina, sinó com un fet natural que no cal ni agrair, que les dones fan per amor, o perquè està en la seva naturalesa. Lentament, estem sortint del poder patriarcal i veiem els inconvenients d’aquest concepte de la cura: les dones duen una doble càrrega, la familiar i la laboral, i tots dos àmbits es ressenten de l’excés de feina i de responsabilitat. Se’n ressenten els ingressos femenins, molt per sota dels masculins, se’n ressent la vida col·lectiva, en disminuir, per exemple, la taxa de natalitat; i òbviament, se’n ressenten les dones, sobrecarregades de responsabilitats en les edats centrals de la vida. Els rols tradicionals de cada gènere han quedat desequilibrats, i cal trobar un nou equilibri valorant una feina fonamental per a la vida humana.

Hi ha també el segon aspecte, el de l’obligació per als homes de gaudir d’aquestes 16 setmanes si no les volen perdre com a parella, i aquí és on comencen els recels. I és, alhora, on el projecte representa un gran pas endavant per aconseguir la igualtat. Recels perquè, d’una banda, es veu com una imposició política, en negar la possibilitat de triar. Però, d’altra banda, sobretot, perquè moltes dones consideren que la cura dels nadons és cosa seva, i que cedir-ne part als pares és prendre’ls a elles temps per a aquesta dedicació.

Fa anys que des del feminisme s’assenyala la necessitat que els homes assumeixin més protagonisme en les tasques domèstiques i de cura. Sabem que si l’elecció de qui es beneficia dels permisos parentals recau en les parelles, seran gairebé sempre les dones les que els agafaran, per hàbit, tradició, escala de valors masculins, etc. Per evitar-ho, els països nòrdics van adoptar la solució de fer-los intransferibles, i el resultat obtingut ha estat excel·lent: la igualtat real en tots els àmbits, privats i públics, ha augmentat notòriament allà on s’ha dut a terme aquesta mesura.

Però hi ha una raó més de fons que les dones hem d’entendre. Reclamar la igualtat implica estar disposades a compartir-ho tot; inicialment la reclamació ha consistit a exigir el nostre dret a entrar al mercat de treball, estudiar, ocupar càrrecs polítics en igualtat de condicions; ja hem avançat un bon tros i els homes han perdut algunes de les oportunitats que abans tenien. És just que sigui així, i, amb més o menys resignació, ho estan acceptant. Però voler la igualtat suposa que les dones acceptem també compartir allò que durant mil·lennis ha estat la nostra esfera pròpia: l’àmbit domèstic, la cura de les persones, de les criatures. No seria just que les dones volguéssim compartir l’àmbit ocupat abans pels homes i que, en canvi, ens neguéssim a compartir aquell que era considerat femení.

Units Podem ha entrat amb força en aquesta nova fase de les reivindicacions feministes: ja no es tracta solament d’igualtat en el món públic, sinó també en el privat. I això vol dir obrir als homes la possibilitat de desenvolupar la seva sensibilitat, la seva empatia, la seva entrega als altres, i de rebaixar l’afany competitiu que tant mal ens fa a tots plegats. Volem homes menys violents? Fem que puguin compartir la tendresa i l’esforç que comporta una criatura petita. El seu tarannà canviarà de soca-rel; homes que han passat per aquesta experiència me n’han parlat àmpliament. Però alhora que valorem la cura i la maternitat com a tasques humanes fonamentals, riques de vida i emocions, tractem de no caure en una mística de la feminitat que ja va ser denunciada per Betty Friedan mostrant, justament, fins on podia ser una trampa per mantenir-nos a les dones excloses del món públic i sotmeses a la voluntat aliena. Recordeu: la meitat del cel, la meitat de la terra, la meitat del poder. No menys, però tampoc més. Tot compartit, res exclusiu. Això és el que reclamem, amb totes les conseqüències, perquè és la manera que tots i totes hi guanyem.