Ser nena en les societats patriarcals

Diumenge passat es va celebrar per quarta vegada el Dia Internacional de les Nenes, promogut per les Nacions Unides, amb l’atenció centrada aquest any en les adolescents. Els Dies Internacionals tenen si més no la virtut de fer-nos conscients que alguns temes necessiten actuacions no solament dels poders públics sinó fins i tot de cadascun de nosaltres. Perquè, si bé és cert que no podem fer gran cosa per resoldre’ls a nivell mundial, és molt possible que tinguem a la vora casos en què podem intervenir ajudant persones que ho necessiten molt o impedint abusos i injustícies.

El que passa amb les nenes és un d’aquests temes. Heus aquí alguns dels fets que ens recorda l’ONU: 133 milions de dones han patit, sent nenes o adolescents, mutilacions genitals, practicades en 29 països del món, especialment a l’Àfrica i a l’Àsia. Cada 10 minuts mor al món una adolescent com a resultat de la violència. 700 milions de dones han estat casades amb menys de 18 anys, de les quals més d’un terç, uns 250 milions, abans dels 15. Casades, que en aquests casos vol dir lliurades a marits habitualment molt més grans als quals no es poden enfrontar, i per tant possibles víctimes de relacions sexuals perilloses o no desitjades. Un 44% de les adolescents creuen que el marit o company té dret a maltractar-les en determinades situacions. Les xifres milionàries despersonalitzen i allunyen, però darrere d’aquestes dades hi ha l’infinit sofriment de nenes singulars, que arrosseguen, cadascuna d’elles, ferides que els han destrossat la vida.

Hi ha, a més, un fet duríssim i de conseqüències difícils de preveure: l’infanticidi selectiu que es practica amb les nenes, sobretot a l’Àsia. Amartya Sen va ser un dels primers a donar la veu d’alarma ja l’any 1990, amb un article titulat “Manquen més de 100 milions de dones”, en què explicava el que passa a l’Índia, i molt especialment a l’estat de Tamil Nadu. Però també a la Xina, on es calcula que falten uns 55 milions de dones. I a l’Afganistan, el Pakistan, Bangla Desh, Taiwan i Corea del Sud. En els darrers anys es constata que l’infanticidi femení es practica també en països més a prop d’Europa, com Armènia i Geòrgia, de manera que cap al 2011 el càlcul de les nenes que falten al món ja se situava en els 160 milions.

Aquestes són les condicions en què viuen tantes nenes i dones en les societats patriarcals. Podem pensar que entre nosaltres ja no és així, i que les condicions de vida de les nenes no són diferents de les dels nens, però seguim tenint una societat plena d’estereotips i discriminacions, de manera que també entre nosaltres les nenes segueixen sent més vulnerables.

La situació més greu que es detecta al nostre país és la prostitució adolescent, totalment lligada al tràfic, és a dir, a la compra o rapte de nenes que són allunyades de la família i forçades a prostituir-se en unes condicions brutals. La prostitució, que lluny de disminuir tendeix a augmentar, està cada dia més vinculada al tràfic. Rocío Nieto, la presidenta d’APRAMP (Asociación para la Prevención, Reinserción y Atención de la Mujer Prostituida), que fa molts anys que treballa en aquest sector, assegura que el 90% de les prostitutes són ara víctimes del tràfic. De manera que aquí no hi ha cap possibilitat d’invocar que “són lliures de fer el que vulguin”. Són adolescents estrangeres en la majoria de casos, totalment indefenses. Quantes són? Impossible saber-ho. Aquest estiu es descobria una xarxa amb més de 200 adolescents menors de 16 anys prostituïdes a Madrid. Per quina raó se n’hauria d’escapar Catalunya, quan aquí tenim el desgraciat record d’alguns dels prostíbuls més grans d’Europa?

Hi ha encara situacions més generalitzades que afecten moltíssimes nenes. Segons dades publicades recentment per l’Unicef, gairebé mig milió de menors d’edat estan en situació de pobresa a Catalunya: un 32,9% del total, l’any 2014, un 3,4% més que l’any anterior. Què passa amb les nenes que viuen en aquestes condicions? ¿Són més maltractades que els nens, pateixen més discriminacions, experimenten més carències? De nou, no tenim dades, malgrat les recomanacions de l’ONU respecte a mantenir sempre estadístiques separades per sexe. Però és ben probable que ho passin pitjor: per exemple, que estiguin més mal alimentades. Ha sigut habitual, en les famílies més pobres, que els homes i els nens rebin la millor part dels aliments; inconscientment, les mares se sacrifiquen en aquestes situacions, i sacrifiquen les filles, que per això durant mil·lennis han menjat el que sobrava. I els estudis? Fa temps que segueixo l’evolució de les matrícules universitàries, que estan disminuint per l’augment de les taxes, i ja apareixen alguns signes preocupants de més baixada numèrica de dones en els darrers cursos. Si no hi ha recursos per a tothom, el més probable és que siguin les filles les que no puguin accedir als estudis superiors.

Les nenes són avui encara educades per posar la seva vida al servei dels altres, per no ser protagonistes, per acceptar el lloc secundari que els reserven les societats patriarcals. I aquesta orientació, que podríem considerar humanament correcta si fos compartida amb els nens, les fa més febles i vulnerables en una societat tan competitiva, regida per les lleis del mercat. Raó de més per posar especial atenció a les condicions en què viuen: unes condicions d’una doble feblesa, la de ser criatures i la de ser dones.