És purità el feminisme?

Moltes coses s’estan movent en la relació homes-dones. Denúncies d’assetjament sexual, de desigualtat salarial, una vaga el 8 de març que pot ser impressionant... Subterràniament, els canvis de mentalitat van fent el seu camí: són els milers de gotes que omplen el got sense que es noti, i la darrera, que el fa vessar, i que ja seguirà vessant per sempre, esperem. Com va dir Oprah Winfrey, “aquest temps s’ha acabat”. I tant de bo que no hi hagi mai més reculades.

I amb la denúncia, la polèmica. La carta signada per la Deneuve i altres famoses aporta un contrapunt: “Oh, va, pobres homes, si en el fons ens agrada que siguin una mica agosarats!” “A França sí que hi entenem, d’això de flirtejar”. En definitiva, que no han perdut l’ocasió per reafirmar subtilment que elles sí que en saben, de coquetejar i de ser atractives.

N’han parlat algunes persones a l’ARA. Si hi torno és perquè hi ha un aspecte que crec que necessita que hi pensem: ¿és purità, el moviment feminista? Aquest debat afecta molts temes, des de la prostitució fins a la sexualització de les nenes des de petites, les sentències amb què es parla de “minifaldilles” i la mateixa pornografia. Totes aquestes situacions problemàtiques, i moltes més, tenen una arrel comuna: l’ambigüitat que suposen l’erotisme, la sensualitat i la sexualitat en una societat desigual, en la qual homes i dones tenen diferents possibilitats de gaudir-ne i de satisfer els seus desitjos.

Es tracta d’un dilema antic que no es resoldrà fins que la igualtat sigui real i no només nominal com fins ara. Perquè la possibilitat de sentir plaer a partir dels nostres cossos i ments en un joc compartit és de les millors coses de què podem gaudir. Encara té una dimensió misteriosa, un toc d’emoció fonda, d’infinit, que hem perdut en molts altres àmbits, quan s’ha dessacralitzat la natura i l’existència humana mateixa. No estic reclamant pas tornar-hi, evidentment, només ho constato. Ja ens en queden poques, d’emocions profundes, còsmiques, en un món tan dominat per la raó com el nostre. El sexe, la sensualitat i els plaers que els acompanyen són potser el que més ens acosta a la dimensió del que es considerava sagrat, encara que només sigui pel fet que constitueixen el vehicle de transmissió de la vida.

Però aquesta font d’emoció i satisfacció està contaminada per una altra pulsió, que acaba mostrant-se molt més forta: la voluntat d’exercici del poder. El desig no sempre és simètric, i què passa quan no ho és? Passa que hi ha qui creu que pot imposar-se, de grat o per força. A vegades fins i tot més enllà del desig, i només per demostrar qui mana. Mil·lennis d’educació en la submissió ens han convençut, a les dones, que no tenim força per oposar-nos al desig que els poderosos exerceixen damunt nostre contra la nostra voluntat. Hi havia mecanismes suficients per fer de la víctima la culpable, i és així com les dones eren sempre sospitoses per poc o per massa, per estretes o per putes, la qüestió era que se sentissin culpables, fins i tot del que no havien ni imaginat.

A partir d’aquí un dilema és central en el feminisme actual: ¿per impedir la dominació masculina cal posar fre als jocs eròtics, a l’espontaneïtat del desig, de la seducció? Si sovint som víctimes d’aquest joc, ¿cal eliminar-lo, posar-hi límits, quan en molts aspectes és la sal de la vida? La proposta ara majoritària de les dones és que sí: que així, no. Però immediatament sorgeix l’altra banda: això és puritanisme! Un dilema que no repercuteix únicament damunt del sexe pròpiament dit: ¿què hem de dir a aquestes adolescents que porten minishorts sexis? Les beneficien, com es pensen elles, perquè se senten atractives, o les perjudiquen, com pensem moltes feministes, perquè les converteixen en objectes sexuals, quan, en una relació desigual, tenen les de perdre?

El feminisme és un moviment d’alliberament de dones i d’homes. De manera que les prohibicions, els puritanismes, no li escauen, impliquen una contradicció. Però no hi pot haver llibertat si no hi ha igualtat; el que no és just és que el plaer dels uns sigui la desgràcia de les altres. Unes relacions eròtiques marcades per la dominació no són admissibles; no es tracta de puritanisme, sinó de drets humans i de respecte. Les actituds relacionades amb l’erotisme haurien de poder ser lliures, per no perdre espontaneïtat ni capacitat de joc. Però com que ara es produeixen en una societat desigual, cal posar-hi fre i límits. Es podran deixar de posar el dia en què, finalment, els homes entenguin que aconseguir el consentiment d’algú que és esclau no té cap gràcia i que només les relacions igualitàries són veritablement satisfactòries.