El quasi mercat educatiu

Les societats modernes s’han caracteritzat, d’una banda, per propugnar la igualtat entre les persones i, de l’altra, per acumular els obstacles per impedir-la. Dir que no hi ha igualtat és una obvietat tan gran que no necessita cap demostració; no hi ha igualtat en la distribució dels recursos, i la petita reducció que s’havia aconseguit a l’inici de la democràcia ha estat devorada en els darrers anys, de manera que les desigualtats no fan més que créixer, entre nosaltres i al món.

La manera com s’ha intentat mantenir la il·lusió d’igualtat ha estat afirmant el principi d’igualtat de drets i igualtat d’oportunitats. I aquesta darrera, que és de la que parlaré avui, té sobretot un instrument: l’accés igualitari a un mateix tipus d’educació. En efecte, és a través de l’educació que, en les dècades passades, s’ha produït l’ascens social de persones que procedien de la classe treballadora i que han arribat als estudis superiors i han pogut inserir-se en la classe mitjana; això no va conduir a una igualtat real, però ens hi va acostar. L’educació ha estat l’instrument de les societats democràtiques per mantenir el principi d’igualtat d’oportunitats i aconseguir l’ascens social en alguns moments. Aquesta operació no només té uns avantatges individuals, sinó també col·lectius: permet el màxim aprofitament de tots els talents i crea cohesió entre tots els grups socials, si es demostra que cadascú arriba a la posició laboral i social que es mereix en funció de la seva contribució al benestar col·lectiu.

Per això és tan important que l’educació sigui gratuïta i igualitària, i comprovar que no hi hagi discriminacions. Malauradament es fa difícil fer-ne el seguiment, atès que les administracions no són gaire proclius a fer transparents els mecanismes de selecció.

Acaben de sortir dos estudis que parlen de la segregació escolar; un d’ells considera el nivell econòmic i l’altre la procedència geogràfica de les criatures immigrants de primera o segona generació. Els dos estudis, fets segons la mateixa metodologia, fan una comparació per països de la UE i per comunitats autònomes dins d’Espanya, de manera que ens donen un panorama prou complet de l’estat de la qüestió.

Una segregació elevada reflecteix una situació de quasi mercat, és a dir, que l’educació no és un bé que arriba a tothom en les mateixes condicions, sinó que té preus diferenciats segons el prestigi del centre i, per tant, les famílies compren una educació o una altra en funció del seu poder adquisitiu. Evidentment, no sempre el prestigi és sinònim de qualitat; però quan les escoles segreguen molt, els efectes són perversos en diversos aspectes: a nivell individual exclou moltes persones; a nivell col·lectiu, menor interrelació entre criatures de diferents orígens; per tant, més distància cultural i social i menys possibilitats de compartir i entendre’s quan són persones adultes; i un clar indici de les carències de la democràcia. L’educació inclusiva està considerada com la més eficient i eficaç; no és per atzar que Finlàndia, que en els darrers anys és el país que millor educa, és també el que menys segrega la seva població escolar.

Doncs bé, tant en la segregació per nivell econòmic com per origen geogràfic Espanya és dels països més segregadors d’Europa, només per darrere de països com Hongria i Romania, i molt lluny dels del nostre entorn. Dins d’Espanya, la comunitat més segregadora és Madrid, seguida de Canàries, Catalunya i Astúries. En el cas de Catalunya, la franja del 10% de criatures procedents de les famílies més pobres no està tan malament com en altres llocs, però la franja del 25% empitjora molt respecte a altres comunitats i altres països. El mateix passa en relació a les criatures immigrants: malgrat la voluntat llargament expressada per Catalunya i Barcelona de ser una societat amb voluntat d’acolliment, la realitat ens mostra un tarannà ben diferent, un comportament segregador sovint derivat del fet que les famílies canvien d’escola quan un determinat centre rep un nombre elevat de criatures de procedències foranes. I això és encara més exagerat en el cas de l’ensenyament secundari.

És interessant, sobretot, veure com es comporten les elits: la segregació és molt més forta en el 10% de famílies de més alt nivell econòmic, la tendència de les quals és agrupar-se en unes quantes escoles exclusives, diferents de la resta. Esclar que ningú hi prohibeix l’entrada d’altres famílies; hi ha mecanismes suficients per impedir-ho, des dels preus -encara que sigui amb l’excusa de les activitats extraescolars, o de les contribucions voluntàries- fins a l’afirmació, quan venen famílies “que no són com les nostres”, que no queden places i és millor que vagin a un altre centre.

Sempre hi ha hagut molts mecanismes de discriminació escolar; sovint s’ha fet directament mitjançant els preus; quan teòricament hi ha gratuïtat, com entre nosaltres, amb l’escola concertada pagada amb diners públics, on també compta el preu, però més camuflat; és la mateixa distinció entre pública i privada, concertada o no, el que produeix aquesta segregació que ens situa entre els pitjors països d’Europa. I, malauradament, Catalunya no dona l’exemple d’integració. Ben al contrari, en el conjunt d’Espanya i també d’Europa, és una de les zones més discriminadores. Mala cosa per a un país que es vol acollidor i democràtic i en canvi segueix marcant per a tota la vida les seves criatures en funció de qui són els seus pares.

Etiquetes