Sense rumb

El fracàs de la investidura de Sánchez ha estat desolador per a moltes persones. Mentre veiem que els partits de dretes es posen d’acord en els plantejaments més retrògrads, els d’esquerres discuteixen, es desacrediten l’un a l’altre, introdueixen vetos i acaben avortant la possibilitat d’un govern que tantes esperances havia generat. Vergonyós, impresentable; més encara, inadmissible i dolorós.

Ara, uns dies després, continuen el desencís, els retrets. Que si els dos líders no es poden suportar, que si els uns són massa exigents, que si els altres massa prepotents, que si van negociar malament... No entraré en aquests greuges; no pot ser que tot plegat es degui a un excés de frivolitat, de fatxenderia o d’incompetència. Segur que les raons de fons són unes altres, que no arribem a conèixer, atabalats per la cridòria dels mitjans i de les declaracions interessades.

Què mostra, aquesta incapacitat d’arribar a acords? Evidentment, que no hi ha un projecte comú. Una obvietat. La dreta tampoc el té, i és capaç d’entendre’s, perquè el que pretén fonamentalment és tenir el poder, i el projecte no és sinó un embolcall camaleònic per afavorir els interessos de partit i de classe. Que cal negar la violència de gènere, els drets LGTBI? Cap problema, ja no els agradaven gaire, doncs fora, si Vox ho demana. El cas de Ciutadans és l’exemple més palès d’aquestes oscil·lacions segons convingui. L’acció política de la dreta consisteix habitualment en desfer els avenços aconseguits per l’esquerra, fer retocs seguint la conjuntura i anar tirant, tot procurant que les coses no es moguin gaire.

L’esquerra és diferent perquè el que planteja és el canvi i per canviar s’ha de saber cap a on es vol anar. I d’aquí ve, en bona part, la dificultat d’entesa no ja entre partits, sinó dins mateix de cadascun d’ells. Històricament hi ha hagut diversos models de socialisme, d’anarquisme, de comunisme, de socialdemocràcia, habitualment irreconciliables; després d’un munt de desfetes i fracassos, semblava que la socialdemocràcia havia aconseguit un model estable. En què consistia? En redistribuir els beneficis del creixement econòmic, en l’etapa en què n’hi havia. Però la globalització ha canviat les regles del joc, recordeu tot aquell discurs de la necessitat d’ajustaments, que no volia dir altra cosa sinó: ja n’hi ha prou de redistribució, ara volem acumular tots els beneficis, i tenim els mitjans per aconseguir-ho!

I ho han aconseguit. Mireu com creixen els beneficis bancaris i d’empreses grans, com s’empobreixen les classes treballadores i mitjanes. En aquesta situació, de desmantellament de l’estat del benestar, el marge de la socialdemocràcia s’acaba. I què ens proposa? Petites reformes puntuals, sobretot de caràcter ètic, igualtat de gènere, però sense posar-hi gaire més que paraules -què s’ha fet en aquest àmbit, senyora Calvo, des que n’és la ministra?-. El projecte ja no és redistribuir ni canviar la societat: és simplement resistir. Comparat amb el que teníem, amb la corrupció sistemàtica del PP, Pedro Sánchez és una benedicció; però, ¿cal que ens conformem que els nostres dirigents siguin simplement honestos?

La socialdemocràcia s’ha quedat sense projecte, i això pot tenir conseqüències gravíssimes, com estem veient en diversos països. Pot significar un gir brutal a posicions feixistes més o menys actualitzades. Cal un projecte progressista, urgentíssim, un projecte de lluita contra les desigualtats que estan destruint la societat, de reorganització territorial, d’acció contra el desastre climàtic, d’avenç decidit per la igualtat de les dones i pel reconeixement de la nostra feina. El projecte és encara incipient, en construcció, sense un subjecte clar. La classe treballadora s’ha transformat, ha perdut cohesió i consciència en aquests anys d’aparent bonança. Els nous subjectes, feministes, ecologistes, migrants, nacionalistes, jubilats, encara no han articulat un projecte comú. Unides Podem oscil·la entre les diverses causes, i s’enfronta a un vell problema, les lluites personals. En aquest aspecte, l’evolució humana encara no ha estat suficient per poder produir un altre tipus de líders i, malauradament, moltes de les dirigents que van sorgint segueixen el mateix model.

Falta, doncs, un model consensuat, entre els partits i entre els votants. En aquesta situació, el PSOE no pot suportar competidors a l’esquerra, que posin en evidència la seva manca d’audàcia i ambició política. M’imagino que molts militants socialistes el volen, aquest projecte, diversos fets ho han posat de manifest. Però posats davant una disjuntiva competitiva, l’opció és que desapareguin els rivals, en un problema gairebé freudià entre pares i fills.

Ara per ara, tot massa confús per ajudar a sortir dels múltiples problemes del país. Crec que l’esquerra de demà s’assemblarà més a Unides Podem que al PSOE, tret que aquest canviï. Sempre, però, que Unides Podem sàpiga bastir un projecte sòlid, que no se’l mengin les presses i els personalismes i que sàpiga donar suport a les opcions menys dretanes, vinguin d’on vinguin. Una responsabilitat gran, en temps de canvis accelerats, en què tan necessària és una esquerra que marqui el rumb.