Rosa dels uns, Rosa dels altres, Rosa eterna
Ningú volia que marxés. La sabíem fràgil i força dèbil, els últims temps. Però confiàvem en el seu caràcter, la seva fina ironia i la seva capacitat de lluitadora per continuar entre nosaltres. Bé, amb nosaltres –els moltíssims que l’estimàvem– hi continua, i continuarà en els nostres cors forever and ever. Inoblidable Sardà. Inoblidable Rosa.
Dir que la Sardà tenia una forta personalitat i caràcter, que era una actriu còmica i dramàtica como la copa de un pino, una xòuman esplèndida i captivadora, que dominava cine, teatre i televisió amb una brillantor difícil d'igualar, que no tenia pèls a la llengua, que era divertida, lúcida, càustica, compromesa, contradictòria... I al mateix temps tendra, carinyosa, feble, amorosa, amiga dels seus amics fins a les últimes conseqüències, fiadora de talents, nous i antics; que era, a més, una directora d'escena competent i atrevida, i que de Sagarra a Brecht no hi havia text en prosa o vers que se li resistís i que finalment se'ns va mostrar com una narradora literària plena de sensibilitat i saviesa. Dir tot això i afegir que com tota personalitat polièdrica tenia llums –moltes– i ombres és relativament fàcil i és una obvietat clara i diàfana.
La Sardà familiar –gairebé mare dels seus germans–, la Sardà convençuda de les llibertats i la igualtat dels éssers humans, la Sardà atenta als moviments socials, la Sardà barcelonina, catalana i universal, la Sardà que dubtava, la Sardà en la distància curta era un regal. Un veritable regal.
Ens vam conèixer cap a l'any 64 o 65. Hem treballat plegats molts cops, ja dirigint-la o coincidint com a actors al cinema. Ha sigut una persona important per a mi al llarg dels anys. I tots dos sabíem que ens estimàvem. Que éramos del mismo patio de colegio o de uno parecido. Vital, esquerpa, encisadora, dominadora dels tempos escènics, estimada per la càmera, encantadora de serps en els seus xous... Rosa personal, Rosa tu, Rosa eterna. Et trobarem molt a faltar. Amiga. I si en algun moment t'oblidéssim una mica, de seguida ens vindrà als llavis aquella cançó: "Se me olvidó que te olvidé..." Bon viatge.
