El ministre Montoro ha desacreditat un informe de Càritas que situa Espanya com el segon país de la Unió Europea amb major índex de pobresa infantil, darrere de Romania, perquè només es basa en “mesures estadístiques” que “no es corresponen amb la realitat”. És clar, quan veuen una família acudint a un banc d’aliments, l’anoten com a persona en el llindar de la pobresa. I no, l’haurien de computar com a família emprenedora que s’abasteix en mercats reguladors de la solidaritat. Quan veuen algú furgant en el contenidor per sobreviure, el computen com a persona en risc d’exclusió social. I no, l’haurien de computar com a industrial de tràfics de béns abandonats per a noves transaccions. Quan troben algú dormint en un caixer o en els porxos d’un gran comerç, el computen com a persona que viu en la indigència. I no, és gent matinera que vol ser el primer a fer una transferència o comprar béns d’equip per accelerar encara més la imminent sortida del túnel. Per això no li surten bé els estudis a Càritas. Haurien de mirar amb els ulls del Banc d’Espanya, que augura una pujada del PIB de l’1,2%, dues dècimes per sobre dels pronòstics del mateix govern. També es basen en estadístiques, és veritat, però a Montoro l’informe de l’òrgan supervisor del sector financer li ha semblat fantàstic perquè anota les dades molt millor que Càritas. Només cal veure com de vius van anar amb les preferents, els actius tòxics i els directius saquejadors. És més, el Banc d’Espanya és capaç de treure comptes sense tenir els números. Això sí que té mèrit. El seu pronòstic de creixement està condicionat al fet que el govern aprovi la pendent reforma fiscal, però l’apunt optimista queda dit i, ja se sap, alguna cosa queda.
Tampoc li ha agradat al ministre Montoro la manera de “barrejar conceptes” que té Càritas. Se’ls va ocórrer ni més ni manco que dir al govern que amb menys diners dels que s’estima destinar al rescat de les ruïnoses autopistes radials, es podrien garantir uns ingressos mínims al mig milió de llars que no tenen cap renda. No és per fotre el festival d’autocomplaença de tot un ministre d’Economia, però qui més qui menys ha sentit parlar dels canons i la mantega. Amb aquesta paràbola, el Nobel d’Economia Paul Samuelson explicava com un país que només pot produir dos béns, canons o mantega, s’enfronta a la difícil decisió de quantes unitats fabrica de cada un amb els limitats recursos de cada moment. Traslladat al supòsit plantejat per Càritas, el govern ha de decidir si entrega i en quina proporció aquests limitats recursos públics a rescabalar inversions privades fallides en infraestructures sobredimensionades o famílies en situació d’extrema necessitat. Malgrat considerar que ambdós conceptes no guarden cap relació, Montoro es va permetre contestar a Càritas que sense el rescat de les autopistes es reduiran encara més els fons per lluitar contra la pobresa. Pensa el ministre que les autopistes, com els bancs, rescatades generen riquesa i els pobres rescatats, no. I tornem a les estadístiques que ens adverteixen que amb aquestes polítiques generem un creixement tòxic, fonamentat en el PIB, on els rics són cada vegada més rics. Amb Montoro, a més, tindran tots els carrils per avançar.
