QUE LA CELEBRACIÓ de la Diada de la nostra comunitat coincideixi amb el carnaval no és una casualitat. La disfressa amaga i dissimula aquests dies l’autèntica identitat com les paraules dels nostres governants oculten la veritable intenció de la seva acció política. Però mentre la màscara de la Rua obre camins lúdics davant la severitat dels convencionalismes, en l’actuació política les raons falsàries sense obres que les secundin condueixen a la frustració o, pitjor, a l’abisme del pur engany. Què pot sentir la ciutadania quan veu que el mateix president balear que se suma com un manifestant més a la protesta contra el petroli a Eivissa envia els seus diputats a Madrid a votar just el contrari, que no es paralitzin les prospeccions? En què quedem? El pitjor abocament que genera aquesta actuació des del punt de vista democràtic, el més tòxic, és sens dubte la creixent desconfiança no ja en els mecanismes del sistema, sinó en la seva finalitat última. En nom de quin interès general actua qui no té un sol suport social? Si tots diem no, per què pot ser que sí? Deu ser cosa del bilingüisme del nostre president que quan diu no a les Illes vol dir sí a Madrid? O deu ser que tenim “un Parlament més viu que mai”, com sosté Margalida Durán? Molt viu, sí. Tant que en la legislatura del desballestament dels avenços socials, polítics i culturals, la presidenta de la Cambra balear va aprofitar el seu discurs amb motiu de la Diada per fer de comparsa del desvergonyiment i elogiar l’autogovern com a element de progrés, reivindicar un finançament més just i defensar la llengua i la cultura pròpies.
LA DIADA TAMBÉ HA SERVIT per reafirmar que el president no va de dones. Per tercer any consecutiu, ni una dona ha estat mereixedora de la Medalla d’ Or de la Comunitat. Tampoc hi ha hagut sort amb el premi Ramon Llull, que des que governa Bauzá només s’ha atorgat a una dona a títol pòstum, a l’hotelera Marilén Pol. M’he preocupat de buscar quina cosa tan rara premien aquestes distincions perquè, sent més de la meitat de la població, no hagin trobat ni una sola dona destacable. El primer és un reconeixement a persones per la seva trajectòria personal o professional en defensa, promoció o foment de les institucions i els interessos generals de la Comunitat, o amb una destacada projecció fora de les Illes, mentre que el segon s’atorga als que hagin destacat a les Illes en l’àmbit cultural, esportiu, jurídic, empresarial, cívic, humanitari, d’investigació de l’ensenyament i lingüístic. No sé si Rajoy sap en quin país viu quan analitza les dades econòmiques, però per descomptat Bauzá desconeix les illes que habita quan no veu candidates a aquests guardons. Com Núria Riera, “no crec que hi hagi escassa representació de les dones” en aquesta edició. No n’hi ha cap. En la història, hem sumat dues Medalles d’Or, una del Govern Antich a la líder veïnal Rosa Bueno, a títol pòstum, i una altra del Govern Matas a la infanta Cristina compartida amb el seu marit com ducs de Palma, en perill de desafectació per corrupció.
Escoltant l’últim disc de Pere Pla, sento que és una d’aquelles bandes sonores generacionals que m’hauria acompanyat aquests últims vint anys, però com ha arribat ara, m’acompanyarà els propers vint. Millor encara en concert, amb l’art de Rafel Joan creat i projectat en directe com a fons de l’escenari.
