UNA LLUENTOR EN LA FREDA nit va interrompre la conversa. Tirada a terra, al costat de la roda d’un cotxe aparcat a la plaça Quadrado de Palma, una safata metàl·lica, amb una inscripció, datada a l’octubre de 1988: “Agrupació Socialista de Llevant a Rafael Rigo Sampol com a reconeixement a tota una vida de militància”. En agafar-la entre les mans, vaig sentir el calfred del cruel abandonament que segueixen patint tants homes i dones que van lluitar pels ideals de llibertat i progrés enfront de la ferotge dictadura franquista. Rafel (Manacor, 1897-Palma, 1991) era picapedrer i va arribar a ser un referent de la lluita obrera. Amb 16 anys, es va sumar a la militància socialista.Va ser el primer a presidir la Unió General de Treballadors i va arribar a ser regidor de l’Ajuntament de Palma de 1931 a 1934 i el 1936. L’aixecament de Franco i la posterior Guerra Civil el van conduir a una vida errant d’amagatall en amagatall en diversos pisos de Palma, fins que va ser detingut a Can Pastilla el 1938. Va passar per diverses presons i camps de concentració a Mallorca, Terol i Osca. Després d’acabar el seu captiveri el 1947, va tornar a l’illa. Rafel no va sucumbir a la por ni es va donar per vençut. Va treballar des de la clandestinitat per al PSOE i la UGT, que el 1977 el va nomenar president honorari de la Federació de Pensionistes i Jubilats. Aquesta nit, amb la safata a les mans, em demanava qui havia pogut abandonar com un trasto tot aquest llegat. La meva contertuliana va considerar que era algú a qui en el fons de la seva consciència li feia mal aquest trist destí i el va dipositar en un lloc visible, on una altra persona el pogués trobar per donar continuïtat a la seva memòria. Sigui com sigui, Rafel segueix avui aquí . “Tanca les portes carceller, tira la balda. Lliga dur aquest home. No li lligaràs l’ànima”, diuen els versos de la safata.
EN EL PRESENT POLÍTIC, veiem com altres lligams i covardies enfosqueixen el nostre destí, amenaçat ara per prospeccions sísmiques a la recerca d’hidrobarburs. Els emissors del nostre principal mercat turístic esperaven a la Fira de Berlín aclariments que no es van donar per incompareixença dels principals responsables. Algun inspector ha comprovat la veracitat de la malaltia que va retirar al mateix temps el ministre Soria i el president Bauzá? Deuen ser tots per les escoles, cercant virus catalanistes. En el terreny laboral, a això se li anomena absentisme i es penalitza. Encara que els sous de tots dos els paguem nosaltres, molt em temo que ningú s’atrevirà a furgar en aquestes clamoroses absències d’un ministre que vol petroli i d’un president autonòmic que el rebutja en aparença perquè anteposa la seva ambició política a l’interès general de la seva comunitat. Alguns hotelers van agrair els silencis, que sempre són menys nocius que les ficades de pota de Borrego. Aquell vigor dels que rebentaven fires amb les set plagues de l’ecotaxa del Govern Antich sembla que s’ha esvaït davant les plataformes petrolíferes del Govern Bauzá. O sona amb menys decibels. Posats a triar, què preferiria el sector que s’escoltés a Berlín: ecotaxa o petroli?
