A MÒNICA ORIOL, la presidenta del Cercle d’Empresaris, li plouen crítiques per haver confessat que en el seu target d’ocupabilitat sobren les dones en edat de contribuir a la perpetuació de l’espècie. “Prefereixo (contractar) dones després dels 45 anys o abans dels 25, perquè, pel mig, què fem amb el problema?”, ha exposat en unes jornades empresarials llatinoamericanes. La seva il·legal discriminació laboral a les dones per la possibilitat d’embaràs no va ser una improvisació ni una relliscada. Amb la mateixa premeditació i traïdoria de la seva polèmica proposta de salaris per sota del mínim establert per a joves sense formació, va anunciar que pensava dir alguna cosa “políticament incorrecte” perquè l’auditòrium es posés en mode màxima alerta i registrés bé la seva declaració.
EL SEU MISSATGE, DIUEN alguns, és la veu interior de bona part de l’empresariat que pensa el mateix i calla per por que li passi el que li ha passat a ella. Pitjor m’ho posen, perquè seria símptoma d’alguna cosa més difícil de combatre que la desigualtat, la ignorància conscient i la consciència fonamentada en l’ancestral i atàvica misogínia d’una societat que es resisteix a reconèixer la plenitud de drets a la meitat de la seva població i el benefici col·lectiu que comporta. Per a l’empresa, una treballadora de baixa per maternitat no és cap problema en termes econòmics. És més, l’actualitat legislació li permet transformar-lo en una oportunitat d’estalvi per als seus costos fixos. L’INSS es fa càrrec del sou de la treballadora durant la baixa. Si la reemplaça per una altra, deixa de pagar la Seguretat Social de totes dues perquè estan bonificades. Al final, l’empresa té el lloc cobert amb una interinitat i s’estalvia els costos de la Seguretat Social. Quin interès hi ha des d’alguns púlpits empresarials per llançar a l’opinió pública la visió de la dona treballadora i mare com una càrrega que el nostre teixit productiu no pot permetre quan no és cert? De quina magnitud de problema parlem quan la dona a Espanya és mare de mitjana una vegada a la vida? El nostre problema real rau precisament en aquesta evolució demogràfica que ens condueix a l’abisme d’un envelliment poblacional sense precedents, on molt pocs n’han de sostenir molts.
A MÒNICA ORIOL se li ha retret que, de proliferar la seva fórmula, ella no seria qui ha arribat a ser. Nascuda en el si de la potentada família Oriol, a 21 anys ja tenia tres dels seus sis fills i l’abnegada ajuda de Josefina Trancón per a la seva criança. La seva prolífica maternitat no li ha impedit arribar a dirigir l’empresa Seguriber, que, segons el seu propi relat, li va muntar el seu marit Alejandro el 1989 perquè li era difícil acceptar els rígids horaris de la seva anterior ocupació. “Us asseguro que l’equilibri entre vida familiar i professional és possible i sobretot desitjable: jo estic on estic i us asseguro que els meus fills són el meu gran orgull”, va declarar l’octubre de 2008 a la revista Dones & Cia qui ara es consolida com a ferma aspirant a la propera edició del premi Cromanyó. Per primera vegada, no tindrà dubtes que se l’ha guanyat sola i a pols. L’exabrupte de Mónica Soria no és casual. S’alimenta en el clima d’involució i desballestament de les polítiques d’igualtat que per desgràcia nostra segueixen sent necessàries.
