Pitjor al setembre

Les relacions entre el batle de Palma i el president del Govern i/o cap del partit sempre han estat tenses. Ramon Aguiló les va tenir amb Gabriel Cañellas, però els agullons més verinosos se’ls van clavar a casa, amb Joan March al capdavant dels socialistes. Militar en el mateix partit de poc li va servir a Joan Fageda, que va suportar més d’un menyspreu de l’amo en Biel. Sonores varen ser les desavinences entre Catalina Cirer i Jaume Matas, i més discretes, però no menys intenses, les viscudes entre Aina Calvo i Xisco Antich. Arribat l’acte clau, els líders polítics en aquesta tessitura comencen a desfer-se en lloances a la tasca del seu company-adversari, a fer-se petons i abraçades, a aixecar junts els braços i saludar eufòrics per cridar a l’uníson: guanyarem!, quedant a l’espera d’una millor ocasió per clavar el punyal. Interessos oposats, quotes de poder, gelosia i, alguna vegada, fins i tot divergències ideològiques alimenten aquests fratricides enfrontaments, de naturalesa gairebé sempre inconfessable. Assistim a un déjà vu en l’aferrissada batalla entre José Ramón Bauzá i Mateu Isern, encara que com totes les anteriors aquesta té les seves particularitats.

“El vaig posar jo”, ha dit Bauzá per combatre les crítiques a la seva manifesta hostilitat cap al batle, a qui no contempla com l’aliat que recollirà vots per a ell a Ciutat, sinó com el rival que un dia el podria reemplaçar en el seu tron. El líder dels populars no ha pogut reprimir el seu subconscient i ha deixat al descobert el tarannà del seu esperit democràtic. Va intentar després corregir la relliscada de la seva declaració subratllant que les juntes locals del partit van tenir a bé ratificar la seva proposta d’Isern com a candidat a Cort, sense poder dissimular en el to que aquests tràmits l’irriten més que haver de retre comptes del seu govern davant els ‘radicals del Parlament’ o seure a parlar amb els portaveus d’una ‘insignificant mobilització’ educativa que va treure cent mil persones al carrer. Encara l’esperen. Aplicant el seu codi ètic, Bauzá deixa en mans de l’imputat José María Rodríguez la cocció d’unes primàries perquè la militància popular triï fer fora Isern. El batle, amb més amics a la part forana que en les juntes de barriada, replica amb una altra lliçó de democràcia i proximitat: “les primàries les ha d’aprovar Madrid”.

La legislatura està esgotada. Queden el debat de pressupost, el debat de política general de la Comunitat, l’aprovació dels reglaments de les noves lleis i poc més. Però més esgotada encara està la ciutadania amb aquestes dinàmiques del poder, on res és el que sembla, on les solucions als autèntics problemes queden relegades per atendre lluites de supervivència política i interessos particulars allunyats del bé comú. El president Cristòfol Soler va encetar el camí contrari, va intentar dur el partit cap a posicions de respecte a la cultura i al territori sense descuidar els principis liberals, però sí la seva pròpia esquena. Va durar menys que un papa cristià a Roma. L’home que va suportar la traïció cap a la seva persona i va continuar amb la seva militància ja no pot més. Deixa el PP per incompatibilitat manifesta amb el fons i les formes. Una veu pròpia més que perd el PP, un altre radical per a la llista de Bauzá. I el més greu: una nova evidència que el president torna a suspendre al setembre en capacitat de diàleg. Ni hi és ni se l’espera, ni a casa ni fora.