Polititzaré el meu vot

ARA FA QUATRE ANYS a Caldés d’Estrac es van reunir els presidents de les seccions de les audiències provincials de Catalunya per analitzar el preocupant estat de la fase d’execució de les sentències. “No n’hi ha prou amb garantir una resposta penal ràpida si alhora no s’assegura un circuit d’execució de les sentències que es dictin que respongui a un estàndard temporal raonable”, argumentaven els juristes, davant les argúcies de condemnats amb sentència ferma per continuar en llibertat. En aquest clima de creixent indignació, es va il·luminar la ‘doctrina Pallerols’, que va posar fi a un ús i costum pel qual automàticament tot penat amb menys de dos anys de presó podia eludir l’ingrés penitenciari reparant el dany amb una multa. L’empresari andorrà Fidel Pallerols i l’exsecretari d’Organització d’Unió, Vicenç Gavaldà, han entrat a la presó amb condemnes de set mesos per desviament al partit de fons de la Unió Europea destinats a formació. Ni hi ha hagut indult del Govern ni commutació de pena per treballs en benefici de la comunitat, tot i comptar amb el suport de la Fiscalia. És el mateix camí sense sortida que ha emprès Jaume Matas després que l’Audiència de Palma se sumés a la rebel·lió de les togues.

AQUELL MANNÀ EUROPEU que va alimentar tant progrés i tants abusos està avui en hores baixes. Quan en un escenari de crisi profunda com la que vivim els blocs d’anuncis de iogurts i xampús tenen més audiència que el debat polític, alguna cosa falla estrepitosament. Votar o no votar és el dilema que separa majorment els ciutadans europeus davant la seva cita amb les urnes. El desinterès arrasa. El bloc abstencionista demanarà més suports que la més votada de qualsevol de les llistes que concorren aquest diumenge als comicis, amb la possible excepció de Catalunya per la vinculació al procés sobiranista. I el que és més greu, bona part dels que dipositaran la papereta ho faran sense gens d’entusiasme, per la inèrcia dels colors, per l’hàbit de la cerimònia de l’urna, perquè no votar pot ser l’avantsala d’alguna cosa encara pitjor.

AQUEST CLIMA DE DESAFECCIÓ creixent s’ha larvat en l’empobriment i l’augment de la desigualtat provocats a la nostra latitud per la recepta de l’austeritat, que ha tret beques, subsidis, metges i mestres per rescatar bancs que amb aquests mateixos recursos continuen desnonant famílies -50.000 l’any passat a Espanya- i pagant suculents honoraris de consellers a alguns dels munyidors del naufragi. I encara que ni tots el partits són iguals, ni tots el europarlamentaris persegueixen els mateixos ideals, els ciutadans perceben en la seva immensa majoria una superestructura de privilegiats, aliens als problemes quotidians i als drames humans, més preocupats per la perpetuació dels seus privilegis que per la transformació de les estructures per a un nou renaixement. El somni de l’Europa en pau, pròspera, solidària i amb un ampli reconeixement de drets, si alguna vegada va existir, sembla que s’ha esvaït. Han irromput en escena populismes ultra més perniciosos que l’alternança del bipartidisme, al qual aguaiten refundades alternatives i alguns experiments. Però ha estat la portaveu del Govern balear, Núria Riera, qui ha encertat la clau per a la recuperació de l’entusiasme: “no polititzar el dret de les persones a votar”. La veig verd, verd pardo, a to amb qui va dir “faci com jo, no es fiqui en política”. Confesso que, malgrat tot, la desobeiré i polititzaré el meu vot.