En una recent festa d'aniversari, vaig assistir a un joc infantil que em va inquietar. El fill de la família llançava trossos d'escombraries des d'una plataforma amb moll a una incineradora. Si el tros d'escombraries entrava en el seu cistell, guanyava punts. Els trossos no eren reals, sinó petits objectes de plàstic, gomes molt dúctils, que adquirien l'aparença de personatges, amb els seus ulls i complements: capells, ulleres, mocadors... Segons em van explicar els pares, el joc procedeix d'Austràlia i ha causat gran furor entre els més petits, ansiosos per ampliar la seva col·lecció basuril . El principi d'encertar amb la punteria i avivar l'afany col·leccionista, l'havia vist aplicat a molts altres objectes, però mai a les deixalles. Vaig pensar que nins i escombraries junts són dos termes que ens traslladen a la dramàtica estampa de l'empobriment dels pobles, de societats depauperades amb desequilibris extrems, on uns pocs amunteguen palaus, cotxes, riqueses i capricis, i altres escalen muntanyes de residus a les quals extreure qualque cosa per dur a la boca. El petit em va mostrar llavors una capsa de cartró que acompanyava el joc. Era una capsa de pizza, on els mateixos personatges de goma podien compondre els triangles dibuixats al fons. La vianda s'amania amb cucs i bestioles diversos. Menjar les escombraries convertit en divertiment.
"Allò més net del negoci de les escombraries és el residu", vaig sentir dir fa alguns anys a un gestor polític de Balears. Encara no s'havia fet l'ampliació de la incineradora de Son Reus, aquesta que no només ens podíem permetre, sinó que no podíem evitar perquè les instal·lacions havien quedat petites i no podien atendre les puntes d'estiu. Ara, per no sagnar més la butxaca dels ciutadans i sostenir el macrocomplex, amb menys activitat de la calculada inicialment, importarem escombraries de Catalunya i Roma. Trist destí, serem una potència basuril i oferirem els nostres grans forns a Europa per ser competitius en el mercat de la crema de la merda d'altres. Quan assistíem al debat polític d'aquesta ampliació, mai es va plantejar la necessitat de la crema d'escombraria forana. Ni tan sols era a la lletra petita o almenys no es va traslladar mai a l'opinió pública. Tot eren avantatges econòmics i mediambientals. Pocs anys després, els números han saltat pels aires. No vull imaginar què pot estar passant amb la resta de paràmetres.
La major perversió del sistema és el càstig al reciclatge i a la recuperació de residus. Si no arriben suficients restes als forns perquè es reutilitzen o se'ls dóna nova vida, cal omplir amb escombraries importades perquè el negoci continuï funcionant. O això, o pugen les tarifes. Si no vol pagar més en el rebut, la disjuntiva per al ciutadà és realment desmoralitzadora: o deixa de reciclar o assumeix l'entrada d'escombraria forana. Hem entrat en una dinàmica diabòlica on es penalitza el bon comportament d'una societat que assumeix a poc a poc que cal anar a comprar amb cistell, carrets i bosses reutilitzables per evitar al planeta la indigestió plàstica. L'agenda política dels nostres governants ha deixat aparcada la sendera de la reducció de residus en origen per emprendre un nefast viatge de promoció de les illes com a abocador d'Europa. A diferència del fill dels meus amics, que simplement sumava punts amb les seves joguines que entraven a la incineradora, aquí està en joc un suculent i pervers negoci.
