Targeta de la discòrdia

LA TARGETA BLAVA no és una targeta qualsevol. Davant l’enrenou creat, al·lega el PP que moltes organitzacions de tots els àmbits en teneni no passa res. Sindicats, associacions, col·legis professionals... és cert que ofereixen als seus afiliats targetes que donen dret a descomptes en establiments amb els quals prèviament han arribat a un acord. A canvi del potencial de consum del cens de l’entitat, el comerç, la companyia d’assegurances, l’agència de viatges o el que sigui s’avé a rebaixar el preu final als posseïdors del carnet de torn. Però hi ha una diferència fonamental que distingeix les targetes del PP de la resta. Cap d’aquestes organitzacions gaudeix de la capacitat de decidir sobre lleis, normes i contractacions públiques que tenen els partits polítics quan arriben al poder, com ha passat en totes les legislatures de la Comunitat Autònoma des que es va instaurar la democràcia. Les seves decisions afecten de ple el conjunt social i cadascun dels seus individus de manera directa.

SOSTÉ EL PP que no hi ha cap relació entre les empreses adherides i les contractacions públiques. Resulta ingenu pensar que amb un petit descompte comercial a la militància n’hi hagués prou per inclinar la balança a la terra on molts empresaris es preguntaven on calia signar les comissions del 3% denunciades per Maragall a Catalunya. Que els amics del meu partit són els amics del meu Govern quan contracta ho hem vist i desgraciadament ho continuam veient. Fa temps que escoltem en seu judicial testimonis d’empresaris que s’han doblegat a la mossegada o al donatiu per al partit, davant el temor de quedar exclosos de tota opció. El sentiment expressat per molts que s’han sumat a la Targeta Blava no dista molt d’aquesta sensació d’extorsió, per molt de baixa intensitat que sigui. Algun fins i tot ha plorat. La generositat del donant no sempre es gesta en aquest clima de llibertat i ple de coneixement que pregona el president Bauzá.

EN EL REBUIG SOCIAL a la Targeta Blava, més que la consciència ètica i política, ha pesat lo nostro. El caràcter illenc es caracteritza per defugir la definició. Si a això hi sumem l’exercici del comerç, el resultat no podia ser un altre. La botiga requereix un esperit especial, on l’objectiu és vendre i que tots passin per caixa votin el que votin, es fiquin al llit amb qui es fiquin al llit, i tinguin o no l’equip d’un com a favorit. Per aquesta raó, molts batles del PP han guardat els impresos en els calaixos. No volen posar en un compromís a qui es guanya el pa pastant per a tots per igual, tirant la mateixa farina i cobrant els mateixos euros sense importar-li el color de la seva papereta a les urnes. Tampoc al carrer ha agradat això que al veí del cinquè per ser del PP li costi menys posar-se a to al gimnàs o arreglar-se els cabells a la perruqueria. La Targeta Blava és un nou capítol d’aquesta política frontista que tant agrada al president Bauzá, aquesta divisió entre els uns i els altres, els meus i els contraris, els amics i els adversaris, amb un agreujant: l’imposa en la vida quotidiana de la gent, que per fortuna és molt més permeable i fecunda.