Cada matí, entren al seu despatxet temporal, avantsala de cel promès, i arrenquen un full del calendari esbossant un somriure. És igual que les urnes futures siguin favorables o que les paperetes no acompanyin. Al final, sempre hi ha recompensa. Són els nomenats amb la motxilla del nivell 33, funcionaris que ocupen un càrrec polític i, en tornar al seu lloc, sigui de l’escalafó que sigui, cobraran de per vida el complement de destinació que la Llei de pressupostos generals de l’Estat fixa per als directors generals de l’Administració de l’Estat: la gens menyspreable quantitat de 1.151 euros mensuals, amb 14 pagues anuals. Un complement més voluminós que el sou de molts treballadors a jornada completa només per haver estat més de dos anys continuats o tres amb interrupcions ocupant un càrrec públic. La prebenda ha poblat la política de funcionaris ansiosos per una consolidació exprés que s’eviten els rigors propis de la progressió professional a l’Administració. Quan la drecera de la política reporta més honoraris que els sagrats principis de la igualtat, el mèrit i la capacitat, s’envileix la política i es corromp l’Administració.
Si la prebenda ja era qüestionable des del seu origen, devers els anys 80, quan es va implantar per als diputats del Congrés per acabar estenent-se a totes les administracions, ara resulta insultant. A Balears, tres de cada deu nins pateixen risc de pobresa infantil i gairebé quatre mil persones estan en llista d’espera perquè se’ls reconegui l’ajuda a la dependència. Només per aportar dues dades que mereixerien l’atenció dels nostres limitats recursos públics abans que engreixar de per vida nòmines de funcionaris sortints de l’activitat política. Però per José Ramón Bauzá, la prioritat continua sent el greixatge de la seva màquina governamental. La reforma de la Llei de la Funció Púbica que planteja no només no fa desaparèixer el privilegi del nivell 33, com li demana la fins ara còmplice oposició, sinó que el manté ampliant la dedicació a quatre anys continuats o sis amb interrupcions, amb una excepció, els seus, que cobraran sí o sí encara que no hi arribin, perquè se’ls aplicarà la normativa actual i, sobretot, perquè és una despesa que sí ens podem permetre. Com la pujada salarial del seu gabinet, que malgrat les sentències desfavorables continua defensant amb dents i ungles, reservant les mans al maneig de les tisores de les retallades. És el president dual: més per als meus, menys per a tothom. Perquè ningú quedi sense el seu tros de pastís en el futur per un retard en el nomenament, es propugna una lectura del temps una mica elàstica: “S’entendran complerts els quatre anys quan s’hagi ocupat de manera continuada el càrrec que dóna lloc al reconeixement d’aquest dret durant almenys un 90% de la durada del mandat”. Vagi vostè a la Seguretat Social a demanar alguna cosa amb el 90% del temps exigit de cotització, a veure què passa.
Aquesta retribució la va incorporar José María Rodríguez a les Illes el febrer de 2007 i la va fer extensiva a tots els càrrecs des del 13 de juny de 1978. Ningú ha aportat les dades econòmiques de la sagnia pressupostària que suposa cada exercici el pagament d’aquest complement vitalici, però calculin una mitjana de 30 o 40 càrrecs per legislatura. Amb aquesta reforma, es perpetua una greu disFunció Pública.
