SANT JORDI 2015 EL DIARI DELS ESCRIPTORS

L’inversor

El Lluís tenia un tresor. Abans de morir, l’àvia li havia regalat una capseta i ell la guardava en un lloc secret de la seva habitació. Ningú no en tenia notícia, perquè només la treia de l’amagatall quan el deixaven sol a casa. Hi guardava coses que no podia descriure amb paraules. Coses indescriptibles, vaja. Com que només ell coneixia l’existència de la capseta, tot el que hi havia dins era com si tampoc no existís. Però de coses n’hi havia. Sempre que li convenia el Lluís obria la capseta i n’agafava algunes. Petites. Poderoses. Indescriptibles. Se les posava a la butxaca i sortia al carrer amb forces renovades. Passejava incansable, cada dia per camins diferents i sense repetir-ne mai cap, com si volgués dibuixar un laberint pels carrers de la ciutat. Repartia els continguts de la capseta amb una generositat impròpia de ric i després, abans d’emprendre el camí de tornada cap a casa, començava a agafar coses que trobava per aquí per allà amb una desídia impròpia de pobre. Feia i desfeia. Les bescanviava, perquè totes les coses que arreplegava eren tan indescriptibles com les que abans havia escampat. Hi havia tardes que tornava amb les butxaques plenes. Si ja hi havia algú a casa esperava que tothom dormís per fer recompte de les troballes. Després, invariablement, les entaforava a la capseta i se n’oblidava fins que tornava a sentir el desfici.

Feia temps que el Lluís convivia amb el seu petit cofre del tresor. Al principi, havia trobat inexplicable aquest procés continu d’anar-lo buidant i omplint tothora amb coses indescriptibles, però una simple idea l’havia tranquil·litzat: no li calia explicar-ho a ningú. Eren coses i prou. Simplement les agafava, les escampava i les substituïa per altres que tampoc no calia descriure ni explicar. El Lluís no era un home de fe, sinó de fer. De tant en tant es preguntava per què ho feia, això sí. Ningú no l’hi havia demanat mai, però igualment sentia la necessitat de saber a què treia cap tant de tragí indescriptible. Llavors decidia reflexionar-hi. S’hi esforçava una estona assegut al sofà de casa i tancava els ulls per concentrar-se, però de seguida ho havia de deixar estar. No se’n sortia de cap manera. Per més inexplicable que ho trobés, tan aviat com es posava a especular sobre els continguts de la capseta perdia el fil. Qualsevol fotesa el distreia. Oblidava el neguit del perquè i tornava a la rutina d’anar buidant i omplint la capseta de coses inexplicables. Indescriptibles.

Així, fent i desfent, van passar els mesos i van passar els anys. Fins que un bon dia el Lluís va tornar a casa més inquiet del compte, amb el desassossec d’una mancança inexplicable que mai fins llavors no havia sentit. Com que no hi havia ningú, no va haver d’esperar a la nit per poder treure la capseta de l’amagatall i mirar de mitigar el desfici majúscul que sentia amb algunes d’aquelles coses inexplicables que sempre pescava a la capseta de l’àvia. La va obrir confiat i es va quedar de pedra. Aquest cop era buida. Per més que va mirar i remirar no hi va trobar res. El tresor s’havia fos. Espantat, va desar la capseta a l’amagatall de sempre i va tornar al carrer amb l’objectiu de buscar més coses indescriptibles per reomplir-la. Però, ara que no en tenia per escampar, tampoc no en trobava enlloc. Cada cop més nerviós, va intentar recordar els últims llocs on n’havia arreplegat alguna, va refer el camí, va repetir tots els passos que recordava haver fet. Res. Al seu voltant tot semblava perfectament descriptible. Era com un malefici. El malefici d’un desfici sense misteri.

En una parada de bus algú havia abandonat un llibre. El Lluís el va agafar i va buscar un banc proper amb la descriptible intenció de fullejar-lo. Va començar a llegir-lo assegut a la punta del banc i es va anar posant còmode. Era la història d’un home que se n’anava a viure a una altra ciutat i només d’arribar li regalaven una ploma amb una tinta misteriosa que l’empenyia a escriure. La tinta el guiava i ell guixava pàgines i pàgines amb un munt de records, fins que s’acabava la tinta. L’escriptor desficiós es veia obligat a sortir al carrer a buscar-ne més si no volia passar-se la resta de la seva vida escrivint amb tinta invisible. El Lluís va xalar de valent amb la història d’aquell escriptor que es debatia entre dedicar el seu temps a la literatura o a la vida. Dues hores després va arribar a l’última frase de la novel·la: “Sense literatura no hi ha vida perquè res no existeix si no té qui ho expliqui”. Estiregassat al banc, va notar un pessigolleig indescriptible a cames i braços. Es va aixecar d’un bot i se’n va anar cap a casa passejant sense cap pressa. Va arribar just a l’hora de sopar, saludà els de casa i va seure a taula. Mentre escoltava les converses pensava que havent sopat llençaria la capseta de l’àvia a la bassa i es posaria a llegir sistemàticament tots els llibres de la biblioteca que va deixar.