Reptes per millorar la salut mundial

La recerca en salut pública no ha estat mai al capdamunt de les prioritats

La salut pública, contràriament al que molts pensen, no és el sistema públic d’atenció sanitària sinó la ciència que s’ocupa de millorar la salut de les persones i les seves comunitats. En general, la salut pública es preocupa de protegir la salut de poblacions senceres, les quals poden ser tan petites com un barri d’un poble o tan grans com tot un continent.

Si bé els professionals clínics, com ara metges i infermers, tracten les persones que estan malaltes, els professionals de salut pública fan feina per evitar que les persones emmalalteixin. Així doncs, promouen estils de vida saludables i, entre altres coses, investiguen sobre riscos, prevenció de malalties i accidents o sobre qualitat i equitat d’accés al sistema sanitari. En definitiva, intenten evitar que es produeixin o es repeteixin problemes mitjançant la implementació de programes educatius, recomanant polítiques, gestionant serveis de salut i portant a terme recerca científica.

La pandèmia de la covid-19, a més de posar en relleu els professionals clínics, ha ressaltat la importància de la salut pública. Hem sabut com afecta un comportament individual a la resta de la població i, en aquest cas, amb dimensió global. Estem coneixent què significa la immunitat de grup i com són d’importants les vacunes, que, de fet, són una de les maneres més eficaces de prevenir una malaltia. Una d’infecciosa, esclar. 

La prevenció no és ben entesa perquè és una incògnita quan i com apareixerà el problema en el futur

Intentar evitar altres malalties o problemes és més complex, tot i no parar d’investigar. Amb tot, la recerca en aquest àmbit no ha estat al capdamunt de les prioritats. Per a la majoria, qualsevol tractament d’una malaltia és percebut com a més necessari que no pas estudiar com prevenir-la. Tant de bo aquesta pandèmia serveixi perquè els governs i les institucions apostin fort per la salut pública, o com a mínim per la vigilància epidemiològica entre brots pandèmics, i es faci cert l’aforisme que diu que val més prevenir que curar. Sé que és difícil, perquè la vigilància, la prevenció, l’estudi dels factors de risc o la promoció de la salut no es noten i, per tant, costen de valorar. La prevenció no és ben entesa perquè és una incògnita quan i com apareixerà el problema en el futur. Sempre passen per davant prioritats d’atenció immediata, sense tenir en compte que, si ens haguéssim preparat, probablement la gestió del problema immediat podria ser més eficient o, fins i tot, s’hauria pogut evitar.

La salut pública sempre ha apuntat cap al futur, tant en la seva missió de prevenir malalties i patiment com en el fet d’aplicar la ciència més actual a problemes atemporals. La comunitat científica (en concret, la Facultat de Salut Pública de Harvard) va establir els cinc reptes sobre els quals treballar per millorar les vides a escala mundial en els propers 30 o 50 anys: reimaginar l’envelliment, superar la violència, confrontar el canvi climàtic, cultivar el benestar i la nutrició, i vèncer les epidèmies. Doncs ja ho tenim. M’hi sumo. Qui m’hi acompanya?