Ahmad Basal: “Jo no vull ser un refugiat pendent sempre dels ajuts, vull construir el meu futur”

L’olor de sèsam, caramel, xocolata i fruita seca endolcida amb mel convida els vianants a entrar a la petita pastisseria que porta el nom de la ciutat siriana de Palmira. De Síria, aquest establiment n’ha pres el nom, el gust dels seus pastissos tradicionals i l’amabilitat i generositat de la seva gent. Amable i generós és el refugiat sirià Ahmad Basal, de 26 anys, que regala somriures i dóna pastissets per tastar-los a tothom qui entra a la pastisseria que acaba d’inaugurar al carrer de les Ballesteries de Girona. És la manera de fer dels sirians, diu l’Ahmad, i és també una manera d’agrair l’ajut que ha rebut de la gent d’aquí, que, com no es cansa de repetir, li han permès refer la seva vida i tornar a creure en els seus somnis, truncats per la guerra.

Fa menys d’un any arribaves a l’estació de Girona de matinada, després d’un viatge de 45 dies i d’haver travessat nou països europeus. Duies només una petita motxilla i un barret, i un somni per complir: muntar una pastisseria.

Després de fugir de Síria, a finals del 2014, em vaig instal·lar a Turquia i hi vaig treballar de pastisser, que és la feina que havia fet sempre al meu país des dels 15 anys, ja que vinc d’una família de pastissers, tot i que jo volia estudiar dret. A Turquia, on vaig treballar per reunir els diners per pagar el viatge en pastera cap a Grècia, vaig conèixer en Rafat Sarajjedin [un sirià que fa 15 anys que viu a Salt i que ara l’acull a casa seva, juntament amb una dotzena de refugiats més]. En Rafat havia vingut a Turquia a portar ajuda humanitària i em va oferir venir a Salt. I em va prometre que quan arribés m’ajudaria a muntar una pastisseria.

El somni ja s’ha complert: dissabte passat inauguraves la teva pastisseria al cor del Barri Vell de Girona, menys d’un any després d’haver arribat a aquesta ciutat. Pocs refugiats tenen aquesta sort.

No crec que sigui només sort. Ho tenia al cap quan vaig sortir de Turquia i he fet tot el que he pogut perquè aquest somni es fes realitat. Jo tenia clar que no volia ser un refugiat pendent sempre dels ajuts que em puguin donar. Volia i vull construir-me el meu propi futur.

Has descartat estudiar dret?

Per tradició familiar sempre he fet de pastisser però jo sempre he volgut estudiar dret i no renuncio a cap dels reptes que em proposo. Durant els mesos que porto a Salt he estudiat català i ja m’han convalidat els estudis de batxillerat. M’he proposat entrar a la Universitat de Girona per estudiar la carrera de dret. El permís de treball m’ha permès obrir la pastisseria i ara espero que em concedeixin el permís de protecció internacional, que em donarà més estabilitat. La meva idea és seguir treballant a la pastisseria i alhora estudiar la carrera de dret.

Has pagat màfies per pujar en una pastera, has vist com se n’enfonsaven a prop teu, t’has amagat als boscos, has dormit al ras i has travessat fronteres de nit amb el pànic al cos. ¿Els mals records et persegueixen?

Quan emprens un viatge com aquest, i si ets jove i vas sol, no hi ha lloc per a la por, ni tampoc per a la tristesa. Sents que has de ser feliç obligatòriament, que has de lluitar per seguir endavant sense enfonsar-te. Jo viatjava com un cec cap al meu objectiu i sabia que ningú m’impediria aconseguir-lo. En el meu primer viatge en pastera per arribar a Grècia, pel qual vaig pagar 1.200 euros a les màfies, ens va enxampar la policia i ens va retornar a Turquia. No em vaig sentir fracassat. Tots sabem que això pot passar i tots ho tornem a intentar una vegada i una altra, fins que ho aconseguim. També va ser dur quan ens van impedir entrar a Macedònia i a Hongria, barrant-nos el pas amb tanques. Va ser dramàtic veure com patien famílies senceres amb nens i avis. Ens van tractar molt malament. A Hongria vaig intentar travessar sense èxit diverses vegades, i finalment, al tercer dia, ho vaig aconseguir de nit. Llavors va començar la travessia per Àustria, Alemanya, França i altres països europeus, sempre amb la por de ser enxampat en qualsevol moment. Fins que vaig arribar a Girona. Vaig baixar de l’autobús a les 4 de la matinada, i allà m’esperava en Rafat. Llavors vaig respirar tranquil, alleujat i molt il·lusionat. Tenia el futur al davant.

¿Et sents trist pel paper d’Occident amb els refugiats?

Estic enormement agraït amb la gent d’aquí, que ajuda i fa tot el que pot amb els refugiats. El problema és dels governs. Si les grans potències volguessin, la guerra de Síria ja s’hauria acabat, però hi ha massa interessos pel mig. Ploren el nostre drama però alhora el mantenen. No fan el que podrien fer per aturar-lo. I és desolador veure com s’estan portant amb els refugiats. M’indigna veure les imatges de gent del meu país patint, sobrevivint en condicions infrahumanes esperant poder travessar les fronteres que els barren l’accés a una vida millor. Jo vaig passar per aquest patiment i sé el que se sent.

Vas deixar família a Síria?

Ara ja no hi queda cap familiar. La guerra ens ha separat a tots. El pare i un germà són a l’Aràbia Saudita, un altre germà a Etiòpia, i la mare, amb una germana i dos germans més, al Líban. Fa més de dos anys que no els veig. Tots érem pastissers i teníem diversos establiments, però els hem perdut a causa de la guerra. Espero que un dia ens retrobem tots al nostre país i puguem refer la vida allà, però ara per ara és impossible. La nostra ciutat, Alep, està destruïda en bona part per les bombes. En aquests moments no sé si la casa dels meus pares continua dreta o és un munt de runa.

¿Hauries marxat de Síria si no hagués sigut per la guerra? ¿Potser per estudiar dret en un altre país?

No ho sé. El que sí que m’agradaria deixar molt clar és que els sirians que ara marxem del nostre país no marxem perquè en tinguem ganes. Marxem forçats per la guerra. Els sirians no hem tingut per costum emigrar del nostre país, excepte per anar a estudiar a fora, però mai forçosament.