L’ENTREVISTA

Alix Levy: “Vaig plorar quan joves del Conservatori tocaven Jaco Pastorius al Sunset”

Músic, programador i responsable del Sunset Jazz Club de Girona

En els seus 17 anys d’història, el Sunset Jazz Club de Girona s’ha convertit en parada obligatòria per a les grans figures internacionals de jazz. A Girona les estrelles del jazz hi troben un públic entregat i un local petit i acollidor que evoca les mítiques caves de jazz dels anys 50: parets de pedra i sostre de volta, seients entapissats de vermell, decoració acuradíssima i un piano de cua damunt del seu petit escenari. El Sunset agrada pel local però especialment perquè la seva programació és d’altíssim nivell. L’ànima és el músic i programador Alix Levy, que, juntament amb Anna Gisbert, ha convertit aquest establiment en un dels pocs clubs de jazz amb programació estable de Catalunya. El públic no li falla, però de tant en tant el club adverteix que haurà de tancar perquè el negoci és deficitari i denuncia les dificultats per programar música en directe.

L’última alerta és de fa unes setmanes. Anunciàveu que, si no canvia res, el concert d’aquest 31 de maig seria l’últim. Serà així?

No. D’una banda, perquè la subvenció que teníem per a aquest any de l’Ajuntament incloïa els concerts de Jazz a la Fresca, que es fan al juliol i a l’agost, i els haurem de fer encara que siguin deficitaris. També ens havíem compromès a oferir l’escenari del Sunset per al Dia de la Música i finalment hem decidit tenir programació fins al 31 de desembre. Nosaltres haurem complert, encara que ens costi diners. D’altra banda, també hem vist que des que vam anunciar que plegàvem, l’actitud de l’Ajuntament ha canviat i sembla que augmentaran l’ajut que ens donen i que podem tenir també un ajut de la Diputació.

No és suficient?

No és suficient des del moment que el que fem és deficitari. El que ens caldria és un compromís a llarg termini de l’Ajuntament amb el Sunset, ja que és l’únic club de jazz que programa música en directe a la ciutat. Negociar cada any si tindrem o no subvenció, i quina serà, no ens dona la seguretat que necessitem. L’Ajuntament ha de tenir en compte que a més dels músics internacionals, el Sunset dona feina als jazzistes locals i ofereix l’escenari als joves estudiants del conservatori i d’escoles de música moderna que no tenen cap altre club de jazz on tocar a les comarques gironines.

Alertes com l’última les aneu llançant periòdicament. Fa la sensació que sou sempre a la corda fluixa. Què falla?

Sí, sempre som a la corda fluixa. Perquè això estigui obert i mantinguem la programació al ritme que ho hem, d’uns quatre o cinc o fins i tot sis concerts a la setmana, hem de posar molts diners cada any l’Anna i jo de la nostra butxaca. Fer música en directe no és un producte de mercat. Tota la inversió que fas és deficitària.

Us plantegeu un canvi de model?

Des del setembre fins al febrer hem tingut una ocupació de més del 90%. Això ens porta a fer la següent reflexió: si tenim ple, com és que el resultat és deficitari? No pleguem perquè no ens vagi bé. Anar bé és perdre-hi diners. A Terrassa hi ha un model municipal. És una opció. D’aquesta manera, si nosaltres pleguéssim ho podria portar una altra persona, o convocar un concurs per veure qui ho tira endavant. Ara mateix pensem en un model com el de les penyes flamenques: fer pagar unes quotes diverses que ens assegurin el compromís del públic i de qui vulgui convertir-se en patrocinador.

Heu rebut molts suports?

Més dels que esperàvem. Va ser una sorpresa. Quan vam anunciar que faríem l’últim concert si no milloraven les coses, l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya ens acabava de donar un premi i es van quedar fotuts. A Girona és l’únic lloc on poden tocar. Crec que és la primera vegada que una associació de músics premia una sala. És com si el sindicat premiés la patronal.

Com veus el jazz a Catalunya?

Ara hi ha quatre centres d’estudis superiors de jazz i música moderna a Catalunya. I la gent que surt no tenen ni tan sols un lloc per tocar en cada província de Catalunya. Abans totes les capitals tenien un club de jazz. Per als músics és una catàstrofe. El nivell està pujant, cada vegada hi ha més gent que grava discos i treballa a fora perquè són molt bons, i que en canvi aquí cada vegada tenen menys espais per tocar.

El jazz encara és minoritari?

És de mena minoritari, i que duri! No hem de treballar en direcció contrària, perquè llavors el que passa és que crees fenòmens de pseudocultura comercial. No tot és jazz.

Però cada vegada atrau més els joves.

Això sí. Durant molts anys hi ha hagut un buit generacional i al Sunset s’ha notat: gent molt gran i gent molt jove. Ara, per sort, hi ha joves que veuen que en poden fer la seva professió. Les big bands de joves que actuen aquí i els seus pares són públic creat. Molts s’enganxen al club.

Voleu desvincular el Sunset del món de la nit. Per què?

És el nostre cavall de batalla. No volem vincular els concerts a la festa nocturna. Volem fer els concerts en unes altres hores, deixar enrere el mite del jazz associat a l’alcohol, el fum i la nit. Quan es va prohibir fumar va començar a venir molta més gent i ara poden entrar menors.

Us heu obert a altres estils de música. Per obligació?

Sí, creiem que no ens toca. El problema és que no hi ha gaires espais condicionats per fer concerts en viu, ni l’Ajuntament té la intenció de donar permís perquè se n’obrin. I nosaltres acabem acollint concerts d’altres estils. Ens vam plantejar tenir un local més gran, però no es donen permisos al centre de la ciutat i hauríem d’haver anat al Pont Major.

Quin és el concert més bo que recordes al Sunset?

Al festival Jacophonic els joves de la Big Band del Conservatori van tocar música de Jaco Pastorius. Potser no era el millor però vaig plorar com en cap altre concert.

Etiquetes