El somni compartit de l’avi i la neta

Ricard Soto, soci número 5 del Girona, i la seva neta Marta van viure diumenge a Montilivi l'ascens del Girona

La neta no va dubtar ni un instant. Encomanada per l’entusiasme que es vivia a la graderia, va fer un bot del seu seient i va afegir-se a l’allau de seguidors embogits d’alegria que es van llançar al camp tan bon punt l’àrbitre va xiular el final del partit. L’avi, en canvi, no es va moure del seu seient, al gol sud de l’estadi de Montilivi.

Amb 92 anys, i encara no del tot recuperat d’un atropellament que va patir fa quatre anys per culpa d’un conductor que no va respectar el pas de vianants, Ricard Soto no tenia forces diumenge passat per sumar-se a la marea de seguidors que saltaven eufòrics al camp, cridaven, arrencaven trossos de gespa i tallaven fragments de les xarxes de les porteries per endur-se’ls a casa com a prova que ells eren a Montilivi l’històric dia que el FC Girona va pujar a Primera Divisió.

El carnet número 5 amb 92 anys

Però si hagués sigut jove, i si no hagués patit les seqüeles d’un atropellament, Ricard Soto tampoc hauria saltat a la gespa. “Jo no soc explosiu al camp”, confessa aquest seguidor del Girona FC que, amb el carnet número 5, és un dels socis més veterans del club. La seva neta, Marta Sánchez, de 33 anys, que des de ben petita l’acompanya als partits del Girona, li dona la raó: “Ell és dels que no criden mai. A vegades deixa anar un comentari sobre alguna jugada, però tant si és un elogi com un retret, mai aixeca la veu més del compte”.

Tampoc es va deixar anar diumenge passat en el moment en què es donava per sentenciat l’ascens a Primera, malgrat que ell se sentia l’home més feliç del món: s’havia complert el seu somni després de més de set dècades de seguir fidelment els partits del Girona. Ell és dels que no ha abandonat mai el seu equip, ni en els gèlids vespres d’hivern gironí -excepte en alguna ocasió en què el fred era tan intens que la seva dona no li permetia anar al camp-, ni en períodes mancats d’èpica a les categories de poca transcendència, ni en els moments de perill de descens a l’infern dels camps de terra, ni tampoc en els últims tres anys de frustrant derrota quan l’ascens era a tocar i s’esvania a l’últim moment.

Soto va fer-se del Girona acudint al Bar Muntaña de la Rambla, ja desaparegut, on el futbol animava les tertúlies de les tardes de diumenge. També va ser dels primers aficionats al camp de Vista Alegre. La seva constància, però, ha sigut finalment recompensada. “Ara ja em puc morir tranquil”, admetia dilluns al seu pis del carrer del Carme, moments abans que els herois que van aconseguir la gesta, els jugadors del Girona, passessin just per sota del seu balcó en l’autobús descapotat que, en rua, els duia cap a l’Ajuntament per a la recepció que s’havia convocat per celebrar la fita. Soto els va dedicar un ampli somriure i un gest de salutació amb la mà. “Avui és un home feliç”, deia la seva neta.

El Girona, abans que el Barça

Ara li queda un últim somni per veure fet realitat. “Ja els he vist pujar a Primera. Em falta veure’ls jugar a Primera”, diu Ricard Soto, il·lusionat davant una nova temporada en què el club de la seva vida s’enfrontarà amb els grans del futbol. Tot i ser culer de tota la vida, davant un Barça-Girona ell no és dels que tindrà el cor dividit. “Jo, amb el Girona”, sentencia.

De l’equip que ha fet pujar el Girona a Primera, Soto es queda amb dos homes, els dos jugadors del mig del camp, Pere Pons i Àlex Granell. “Té el do d’estar sempre al lloc oportú i sap ordenar el partit”, diu del primer.